Jo sóc etrusc, la raça maleïda

Photo by @OriolMD

«El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i de tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la puixança.

Això, potser, ho explicaria tot.»

             


Això no havia d’anar així.

De fet, era de les poques coses que tenia clares quan vaig començar. Això no havia d’anar així.

En aquest blog no hi havia d’haver poesia: perquè no acabaria mai; perquè seria massa fàcil; perquè la gràcia era triar, no acumular; saber dir no; passar pel sedàs llargues lectures, deixar només aquells fragments, aquelles frases que… blablablabla això ja ho he explicat aquí…

Per això no hi havia d’haver poesia, perquè la poesia, la lectura de la poesia, tot i ser-ne un mal lector (o potser per això) sempre l’he concebut d’aquesta manera: fragmentària, fragmentada; amb un llapis una la mà i el llibre a l’altra; amb l’actitud compulsiva d’aquells cercadors d’or que passen hores garbellant, ajupits en un riu, esperant de trobar entre el fang i les pedres aquella unça d’or que els canvia la vida.

I els llibres guixats, anotats, subratllats, plens de punts: tovallons de paper del bar de sota casa, sobrets de sucre, tiquets de caixa… i les pàgines amb les cantonades doblegades, la de dalt, la de baix… tot s’hi valia, tot s’hi val, per poder tornar un cop i un altre a aquells fragments que ja no ens han d’abandonar; que assenyalen, tot sovint, com osques en el temps, moments de la nostra vida. Això és llegir poesia. Aquest blog és tota una altra cosa.

Per això no hi havia d’haver poesia. Perquè no sabria per on començar. Perquè no acabaria mai.

Però des de diumenge que tinc un nom al cap. Estellés. Vicent Andrés Estellés, que potser feia vint anys que no llegia  —llevat d’alguns dels seus poemes que mai m’han abandonat, com el que obria l’entrada.

Diumenge, mentre tot aquest racó de país mirava Barcelona jo no podia deixar de mirar, també, dues ciutats que, de lluny estant (i potser la distància o la il·lusió fan que m’enganyi), semblava que haguessin esclatat de vida. Palma, València, i tot el poble que duen al darrere. Un poble que a vegades em semblava vençut, esgotat de tan lluitar, resignat gairebé, impotent, malgrat els esforços de tanta i tanta gent, silenciosos, silenciats; però incombustibles. Un poble arrelat a aquesta terra des de fa segles, com els ametllers, els ceps, les oliveres; que ara torna a alçar-se, un altre cop, tossudament. Un poble que és el meu.

I per això pensava en Estellés. I en Fuster. I en tots els que van patir aleshores la violència extrema contra la seva vida; violència física i moral. Quan van suportar insults, marginació, menyspreu… per ser qui eren, perquè mai no es van negar a ser el que som. Vaig pensar en aquells que des de les fronteres de l’idioma (geogràfiques però també vitals) es van mantenir fidels al servei d’aquest poble; la bona gent. I que díficil que era, i encara és. I mai es van vinclar. I els hem deixat sols massa vegades.

És per ells, que som aquí, encara. És per ells que avui podem dir som. És per ells que no va trencar-se el fil de la llengua, que ens uneix i que és la nostra. Finíssim i fràgil. Un fil que ens uneix, que els uneix, també, amb tots els homes; perquè és el fil de la dignitat, de la llibertat, de la resistència, la valentia, la cultura.

I en dies com avui, abans que el futur ho espatlli, cal celebrar-ho. I cal recordar-los. Perquè allò que van sembrar, encara perdura, i avui en collim els fruits. És per això que em salto els bons propòsits i us deixo aquests poemes.

Perquè això no havia de passar, però ha passat. Enhorabona. I no puc deixar de celebar-ho.


«No he conegut cap lleure de cap dia.
He treballat des del matí a la nit.
El meu esfoç ha valgut per un segle.
No ho haveu dit i algun dia ho direu,
però llavors serà tard, massa tard.
He llaurat camps que no estaven llaurats
des de fa cinc o tres o quatre segles.
Heu censurat el meu constant treball.
En arribar açò a les vostres mans
jo no hi seré, i no ho sent, amb vosaltres.
Car, malgrat tot, penseu que sóc lleuger,
home de vida dissoluta, coses.»

                   

Manual de conformitats. Obra completa, 3. Vicent Andrés Estellés. Editorial 3 i 4. València 1977 (reed. 1980 i 1999)

I si en voleu saber una mica més podeu anar a Manual de conformitats

Advertisements