Els altres 

«Fins que no et mors ets bàsicament un impostor.»

Era un d’aquells llocs on va la gent que no té enlloc més on anar

El Padre Motel, 4640 Pacific Highway (U. S. 101), San Diego 10. Calif., “Sleep off the highway” (picture by Tichnor Brothers, Publisher)

A tots ens passen coses: ens enamorem, patim, trenquem dos o tres cors, fem mal i ens en fan, perdem el cap un cop o dos,  perdem la feina, perdem gent estimada molt abans d’hora… i creiem que el nostre dolor o la nostra alegria són únics i singulars; però no són menys vulgars que els de tothom. A tots ens passen coses, certament, però a tots ens passen les mateixes. Variacions d’un mateix tema.

Però llavors hi ha els altres. Aquelles persones que viuen als marges, als extrems, no importa quins, i que difícilment arribarem a conèixer mai. Vides plenes d’històries que desafien la norma. Vides plenes de luxes obscens, o de malsons interminables, les vides dels altres. Aquestes coses a nosaltres, els tothom, no ens passen, però hi són.

I potser perquè en el fons l’home és fet per mirar, i especialment vol mirar el que li és vedat, potser en el fons és per això que vam inventar la literatura, i no per cap sentit de trascendència, o blablabla. No. Per mirar i jutjar i compadir i envejar i admirar les vides dels altres.

Fins a la modernitat, però, només miràvem amunt: déus, herois, reis, triomfadors… i quan miràvem avall era burlescament o amb moralina. Però des del XIX ençà (simplificant molt) que vam començar mirar els altres altres. Persones perdudes, desorientades, que malden per tirar endavant i intenten agafar, maldestrament, les regnes de les seves vides. Persones condemnades d’antuvi. Prescindibles, invisibles, ignorades. Perdedors, perduts, marginats. Delinqüents.

I el noir és el gènere on aquests tipus (els antiherois, toca dir ara, i no puc evitar recordar amb un somriure com el primer cop que vaig sentir aquest mot em pensava que es referien a l’enemic de l’heroi…) hi abunden i hi excel·leixen. Com el tal Roy Cady, que sap que hi ha coses que un cop les has viscut t’hauries de morir. Perquè després, la resta de la teva existència, és com un epíleg macabre i llarguíssim que mai acabaràs d’omplir del tot, i que fins que et mors ja no vius la vida que et tocava, i per això ets, bàsicament, un impostor. Que fuig, també de sí mateix.


«Era un d’aquells llocs on va la gent que no té enlloc més on anar, un motel on, de tant en tant, se suïcidava algun client, amb uns hostes massa preocupats pels seus propis fracassos per prestar-nos massa atenció.»


«El telèfon de pagament es trobava a l’exterior d’una estació de servei abandonada, i estava inclinat perquè la terra tova de la base s’havia enfonsat d’un costat. Els cartells de preus dels carburants estaven tots en blanc, i l’oficina que hi havia al costat del taller tenia les finestres tapades amb bosses d’escombraries que algú havia retallat i estès.»


«M’he adonat que totes les persones dèbils comparteixen una mateixa fixació bàsica: els obsessiona la idea de la felicitat. Vagis on vagis, trobes homes i dones que et recorden les garses i la seva atracció pels objectes lluents. Per a algunes persones els objectes lluents són altres persones.»


«Alguna cosa es torna massa plaent, massa important, i abans no te n’adones ja t’hi has enganxat.»


«Sentia que teníem coses en comú, com si ell sabés alguna cosa sobre els camps deserts, els apartament d’una sola habitació, el cafè preparat sobre un escalfaplats i la veu que crida: “Apagueu els llums!” Jo, de la meva banda, era l’únic que coneixia el terror que l’havia envaït al final de tot, en aquell trist carreró, amb mi.»


«Hi ha experiències que són impossibles de sobreviure; després la teva existència ja mai no torna a ser completa, encara que hagis esquivat la mort.»

Galvestone. Nic Pizzolatto. Salamandra. Barcelona 2014. Trad. Carles Andreu Saburit

I si en voleu saber alguna cosa més podeu anar a Galvestone

Anuncis

Un pensament sobre “Els altres 

  1. Retroenllaç: Avui que fem mig any | El subratllat és meu

Els comentaris estan tancats.