El gran destructor

«Si el temps és, doncs, el gran destructor de la vida, podríem dir que la literatura i les arts es van inventar per poder destruir aquest gran destructor.»

(S. Oliva, Poesia i veritat)

Urizen. W. Blake

Urizen. W. Blake

Ningú podrà discutir gaire la veritat que hi ha en aquesta frase. D’entrada molts diríem que aquesta és l’única i autèntica i fonamental missió de l’art i de la literatura. Perpetuar-nos, transcendir-nos, ancorar-nos en el temps i esdevenir immortals.

La voluntat de vida. I que ens ateny a tots: des d’aquell conegut nostre, que un dia ens explica que durant anys —quan era jove, sobretot— recollia en el seu diari, minuciosament, els seus quefers i maldecaps —que aleshores li semblaven tan importants—, fins al veí o company de feina, que escriu una novel·la que qui sap si mai publicarà; passant pel raret de sota casa que veus sovint al cafè a l’hora d’esmorzar barallant-se amb el seu blog de llibres —o viatges, o sopars… No ens equivocarem gaire si afirmem que, generalment, el que els empeny és voler fugir de la mort —i la mort no és només la mort del cos, sinó també, i sobretot, la mort de la memòria.

Només alguns, però, han transcendit (i una mica, el per què d’aquest fet és el que intentarà explicar-nos Salvador Oliva en aquest llibre, bé que avui no hi entrarem). Shakespeare, per citar potser el més gran, ho tenia clar i en els seus sonets ho va deixar escrit diverses vegades: quan ell i el seu amant serien pols els seus versos perdurarien. Aquest ha estat, segurament, i encara és, el veritable motor dels creadors. Sobreviure’s.

Però aquesta funció de l’art i les lletres, no deixa de ser, al meu entendre, una funció secundària, vulgar, humana. Ridícula fins i tot (perquè arribarà un dia que tots serem pols i no hi haurà memòria per recordar-nos).

La veritable funció de l’art és tota una altra.

L’home, l’ésser humà, si som honestos i som capaços de ser una mica crítics, és la més gran desgràcia que ha passat sobre la Terra. No ho sé si hi ha algun pla secret darrere de tot plegat que se m’escapa (i ho dic, ara, sense un bri d’ironia), però no cal ser gaire lúcid per veure tot l’horror que l’home porta al seu voltant, mentre costa molt trobar-ne el bé.

La destrucció, la injustícia, el mal, el dolor… Però l’home també és capaç de fer coses bones se’m dirà i no sense raó. Però, quines? Quines que no siguin un pedaç per corregir les dolentes? La solidaritat, la compassió, l’amor… (l’amor? Quant de mal no ha portat l’amor, tant com de de bé, si no més; quanta barbàrie no es fa en nom de l’amor…).

La naturalesa humana és capaç del millor i del pitjor, se’m tornarà a dir. I jo diré, cert, però generalment, fins i tot en el millor hi ha la llavor del pitjor: la generositat, no va molt sovint acompanyada d’un íntim sentiment de superioritat? La solidaritat, que potser no és gairebé sempre arbitrària i injustificada, capritxosa, irracional (per què som solidaris amb uns i no amb uns altres?).

I és cert que hi ha, hi ha hagut, i hi haurà sempre, persones que ens semblen nobles, netes, dignes, abnegades, íntegres… (que tot sovint, per cert, hem acabat assassinant, com Gandhi, Luter King o Thomas More), però generalment sorgeixen com a reacció davant d’un mal previ: fam, opressió, pobresa, discriminació, injustícia… que hem causat nosaltres, els humans.

Per tant, no és a través dels sants que ens podem redimir i justificar la nostra existència.

Si mai arriba un dia del judici, quan qui sigui que ens hagi de jutjar ens assenyali amb el dit i ens digui: “Tu has dut mort i destrucció innecessària al teu volant, tu has permès i tolerat la injustícia, tu has acabat amb la vida dels teus germans amb fruïció, plaer o indiferència… Tu has estat un error, tu i només tu ets el gran destructor.”

Aquell dia, en aquell moment, només amb una cosa podrem justificar la nostra existència com a espècie. Només hi ha una cosa, innegablement, absolutament bona, que sense nosaltres no hauria existit i que vam fer de manera gratuïta, sense contrapartides ni condicions. Quan sembli que està tot completament perdut, encara podrem dir: “Tens raó, però també vaig ser capaç de fer això.” I encara tindrem esperança.

Poesia i veritat. Salvador Oliva. Edicions de 1984. Barcelona, 2015 (176 pàgines).

Si voleu saber una mica més sobre aquest llibre, aneu aquí.

Anuncis

Un pensament sobre “El gran destructor

  1. Retroenllaç: Avui que fem mig any | El subratllat és meu

Els comentaris estan tancats.