De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»

---

Parlar. No sembla difícil. Però pot arribar a ser tan senzill que no en som capaços, i ho perdem tot.

Parlar. Abans, als anys de l’Edward i la Florence, llavors sí que costava. Pressions socials, mitges veritats, mentides; veritats no dites i mites i tòtems i tabús.

I que encara no en siguem capaços… Potser temem que les paraules, un cop ja s’han llençat, no es poden recollir com qui tira la xarxa i les torna a ficar al sarró i aquí no ha passat res. Potser perquè temem que parlarem, i al lloc del pont hi haurem alçat un mur.

Per ‘xò la por, l’astuta por. A qui no li ha passat? ¿Qui no va perdre aquell amor, aquell amic, aquella oportunitat que va passar per sempre quan ens vam enganyar dient-nos que tornaria però ja sabíem que no? Perquè no vam ser capaços de parlar, tan fàcil que era. Paraules, només paraules.

Paralitzats pel pànic, sembla que es coagulin aquí davant al front, amb tanta intensitat que es podrien tocar amb la punta dels dits, i no entens com és que l’altre no les veu i t’ajuda, si són tan evidents que es marquen a la pell, bateguen amb força i voldrien sortir, i tu ho intentes, però el nus no es desfà, i només es desfarà per anar esfilagarsant-se lentament, fins a desaparèixer i fer-se fum.

Llavors  les paraules ja s’han fos i ja no val la pena, i tanques els ulls i respires, i et sents la boca eixuta, i el que per fi aconsegueixes de dir ja ni és fum, ja no és ni la cendra del que volies. Del que calia.

I això els dies bons. Perquè els dolents la pressió explotaria a les temples i deixaries anar un torrent de verbs i adjectius —sobretot adjectius: irats, punyents, mesquins, traïdors— que no tenen marxa enrere i ho esberlen tot.

Paraules com maons llençats al cap: per tot això creus que és millor callar.

Fins que entens, massa tard, que el silenci és també parlar.

---

«Encara era l’època –que va acabar al final d’aquella famosa dècada- en què ser jove era un llast social, un signe d’irrellevància, una condició una mica enutjosa per a la qual el matrimoni equivalia a un principi de cura.»

---

«Per a ells, mirar els ulls d’un altre adult durant un minut seguit, sense vergonya ni moderació, encara era una experiència nova i vertiginosa.»

---

«La píndola no era sinó un rumor als diaris, una promesa ridícula, una altra típica història americana.»

---

«De vegades és enutjós que el cos no dissimuli, o no pugui dissimular, les emocions.»

---

«La contribució més important — i l’única— de l’Edward als preparatius del casament va ser reprimir-se durant més d’una setmana. Des dels dotze anys que no havia estat tan cast amb ell mateix.»

---

«Entre l’Edward i la Florence no hi havia res que passés de pressa. Els avenços importants, els permisos garantits tàcitament per ampliar el que l’Edward podia veure o acariciar, només s’aconseguien de mica en mica. El dia d’octubre que li va veure els pits per primer cop va ser molt abans del dia que els hi va poder tocar: el 19 de desembre. Els hi va besar al febrer, però els mugrons no: els mugrons només el hi va fregar una vegada, al maig. Els progressos de la Florence en el cos de l’Edward s’esdevenien fins i tot amb més cautela. Un moviment sobtat o un suggeriment innovador d’ell podia ensorrar la bona feina feta.»

---

«Havien fet molts plans, uns plans que marejaven, amuntegats al seu davant, en el futur boirós, tan enredats com la flora estival de Dorset, i igual de bonics.»

---

«(…) i la convicció que no serien com els altres, si més no, per dins.»

---

«Estava descobrint que l’enamorament no era un estat permanent, sinó més aviat una qüestió d’onades noves, i ara n’estava experimentant una.»

---

«(…) tot d’una va pensar que entenia quin era el problema que tenien: eren massa educats, massa reservats, massa temorosos, s’acostaven l’un a l’altra de puntetes, murmurant, xiuxiuejant, discrepant, coincidint. Amb prou feines es coneixien l’un a l’altre, i mai no es podrien conèixer per culpa de la capa d’un quasi silenci amistós que mitigava les seves diferències i les tapava tant com les estrenyia.»

A la platja de Chesil. Ian McEwan. Edicions 62, 2010. Trad. Albert Torrescasana. Empúries-Anagrama, 2008. (141 pàgines)

 

Si en voleu saber una mica més podeu anar a A la platja de Chesil

Si us ha agradat, potser us agradrà… 

El que es recorda

O també,  I els infortunis van obrir la porta a les benediccions