Fugir als setze anys

«La paraula selva em suggeria una mena de vida a la qual als setze anys és impossible de resistir-se —una vida consagrada a la cacera, al pillatge i a descobriments inaudits.»

 

Fugir. On sigui.

Fernando de Noronha, Brasil, estiu de 2015 (Foto d’@OriolMD)

 

Fugir. Una altra vida. Qui pot negar que mai no hagi sentit la imperiosa necessitat de marxar, d’evadir-se, de començar de nou, d’esdevenir de nou, sense els lligams ni les seguretats que li proporcionen la seva identitat ben establerta.

I si bé en l’edat adulta, quan ja hem domesticat —o mort— el nen salvatge que ens habitava, aquesta sensació ha quedat reduïda a la categoria de llampec, punyent però fugaç i momentani; il·luminador; llampec que només ens ateny en moments molt concrets: quan sembla que tot es congria en contra nostre, o quan creiem que se’ns ha aparegut aquell amor que ja no podrà ser; o alguna pèrdua inesperada que ens recorda que només som aquí de permís, i que el temps passa. I si bé en l’edat adulta, doncs, ja hem après a conviure amb les fiblades, a l’adolescència i a la primera joventut les sentim insistentment, com una crida, i ens sembla que hem de fer-hi alguna cosa, i aquest impuls pot prendre moltes formes: la rebel·lia contra el món i contra tothom, la introspecció solitària, el flirteig amb les drogues,  l’alcohol…

Però també hi ha aquells joves estranys que, ja sigui per la influència perniciosa d’algunes ficcions, ja sigui perquè tenien una constitució fantasiosa o somiadora, es dediquen a fabular escapades a mons llunyans, salvatges, sovint violents i primaris, on imperaven les lleis del més fort i el més hàbil, d’on, òbviament, en sortiran sempre victoriosos, enriquits vitalment, i molt més savis i, això no pot faltar —la carn vol carn—, molt ben acompanyats i sadollats.

«Hi ha un temps que al cor li sembla que el misteri només és a l’abast en l’espai, en les taques blanques del mapa, i que tot allò que és obscur i desconegut exerceix una forta atracció. »

D’aquests, només alguns s’atreviran a fer el pas. Només els més valents, els més insensats o els més desarrelats, emprendran el viatge. La majoria no vam passar dels somieigs, i avui de tant en tant, sentim les fuetades del i si…

I finalment hi ha Ernst Jünger. Que als setze anys, vencent a l’adversari més poderós que hi pugui haver, i que no és sinó un mateix, va deixar l’escalfor d’una llar més o menys burgesa, va deixar el seu país, i va decidir obeir aquell impuls, al preu que fos. Però Jünger no va ser només un valent; un aventurer; un soldat, alemany, que va viure més de cent anys en el segle més cruent de la història; Jünger també va sentir, per sort de tots, l’impuls de testimoniar la seva experiència vital, de re crear tot allò que vivia i sentia; i va voler endinsar-se no només en terres estranyes i inhòspites, sinó també, en l’ànima i la condició humana.

I això és exactament Jocs Africans ,  la crònica de la seva fugida per unir-se a la Legió Estrangera, de tot el que va veure i tot el que en va aprendre.

No és, sens dubte, la seva millor obra, però Jünger sempre és Jünger, i no decep, perquè sempre s’hi poden trobar perles sobre la vida i la naturalesa humana. Escrita quan ja havia fet els 40 anys i ja havia perdut una guerra i la innocència, és capaç de projectar una mirada transparent i nítida sobre els pensaments i els sentiments d’un jove adolescent que no només volia fugir, sinó que va ser capaç de fer-ho.


«El meu adversari més poderós era jo mateix, és a dir, un company mandrós a qui li agradava passar el temps somiant de cara als llibres i veure els seus herois actuant en contrades plenes de perills en comptes d’anar-se’n una nit sense lluna a fer el mateix que ells.»


«Aquesta desproporció entre les possibilitats desenfrenades de la fantasia i les escasses mesures que prenia per fer-les realitat em causava molts disgustos.»


«Jo tenia tendència a considerar la vida en general i cada una de les seves circumstàncies com un viatge que podem interrompre en qualsevol punt, sempre que ens vingui de gust. Jo no trobava cap motiu suficient per suportar l’opressió o el malestar en un lloc mentre el món era tan gran i tan ple de recursos. Però no sabia que aquest pensament tan simple fos tan difícil de realitzar. S’hi interposaven coses que els llibres no diuen: la por, la fatiga i fins i tot el cor, que batega tan fort que te’l sents al coll.»


«Quan algú que no està acostumat a saltar es troba dalt d’un trampolí molt alt, es nota clarament la diferència entre un que estigui disposat a llançar-se i un altre que s’hi resisteixi. Si la temptativa d’agafar-se pel coll un mateix i tirar-se daltabaix falla, encara queda una altra sortida. Es tracta d’enganyar-nos, col·locant-nos just al caire del trampolí i començar a fer bots, fins que tot d’una ens veiem forçats a saltar


Estimat senyor Berger, vostè està a l’edat en què sobreestimem la realitat dels llibres. És clar que s’hi troba una geografia prodigiosa, però cregui’m, com millor s’emprenen aquesta mena d’excursions és còmodament ajagut de panxa enlaire fumant cigarrets turcs.


Vostè encara és massa jove per saber que vivim en un món d’on no es pot fugir. Vol anar allà per descobrir coses extraordinàries, però no hi trobarà res més que un avorriment mortal.


«(…) Amb una curiositat anguniosa em vaig passejar amunt i avall per incomptables sales plenes de racons entre les imatges encarcarades de contemporanis de bona i mala fama, exemples de diverses menes sobre les dues direccions que es poden prendre per sortir del camí ral de la vida quotidiana


«Arribes fins a la fi del món, i al capdavall descobreixes que pertot arreu ja hi ha passat algú abans que tu.»


«El temps de la infantesa s’havia acabat.»

Jocs Africans. Ernst Jünger. Edicions de la Magrana/Edicions 62, 1988. Col·lecció Venècies núm. 19. Traducció de Marta Pera (234 pàgines)

Si en voleu saber una mica més podeu anar a la Prestatgeria

Advertisements

2 pensaments sobre “Fugir als setze anys

  1. Gràcies Jordi!! Ets molt amable!! I sàpigues que ara m’has fet posar vermell… :)

    Celebro que t’hagi agradat la ressenya. Com deia, no és la millor obre de Jünger, però val molt la pena. La llàstima és que costa de trobar.
    Si no l’has llegit, et recomano molt, molt, En els espadats de marbre. La vaig llegir ja fa anys i em va colpir; aviat hauré de tornar-hi, sempre és interessant comprovar com de diferent pot ser l’efecte que ens fa un llibre segons el moment de la vida en què el llegim.

    Salut!!

    Liked by 1 person

Els comentaris estan tancats.