Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

1. El llibre de la meva mare. Albert Cohen. Días contados, 2015. Traducció de Núria Petit (142 pàgines)
2. Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal Guarro (192 pàgines)
3. Amb la corda al coll. Joseph Conrad. Viena edicions, 2015. Traducció de Marta Pera Cucurell (206 pàgines)
4. El llogaret. William Faulkner. Edicions 1984. Barcelona 2014. Traducció de Maria Iniesta i Agulló (458 pàgines)
5. Mort de dama. Llorenç  Villalonga. Dins El cicle de Bearn, novel·les, RBA-La Magrana, Barcelona 2014 (120 pàgines)
6. Sàpiens. Yuval Noah Harari. Edicions 62, 2014. Traducció de Marc Rubio (604 pàgines)
7. L’última nit. James Salter. L’altra editorial. Barcelona 2014, Traducció de Alba Dedeu (144 pàgines)
8. Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent (440 pàgines)
9. Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Alice Munro. Club Editor. Barcelona 2011. Trad. Dolors Udina (324 pàgines)
10. Trítons. George Steiner. Arcàdia editorial, 2015. Traducció de Miquel Desclot et al. (90 pàgines)
11. Tres homes en una barca (per no parlar del gos). Jerome K. Jerome.Blackie Books. Barcelona 2015. Traducció de Josep Marco, 2000 (237 pàgines)
12. Una història de dues ciutats. Charles Dickens. L’Avenç. 2015. Traducció de Jordi Arbonès (424 pàgines)
13. A la platja de Chesil. Ian McEwan. Edicions 62, 2010. Trad. Albert Torrescasana. Empúries-Anagrama, 2008. (141 pàgines)
14. Bearn. LLorenç Villalonga.  Dins El cicle de Bearn, novel·les, RBA-La Magrana, Barcelona 2014 (227 pàgines)
15. Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Liudmila Petruixévskaia. Edicions del Periscopi. Barcelona 2015. Trad. Miquel Cabal Guarro. (224 pàgines)

Però quan ja la tenia feta, em vaig adonar que  aquest blog no va només de compartir, sinó també, i sobretot, de subratllats, així que us deixo també quinze fragments (un per llibre) desordenats; si us ve de gust entretenir-vos podeu mirar d’aparellar-los: deixeu als comentaris aquells que us sembla que reconeixeu (no cal que siguin tots quinze) o digueu quin és el que us ha agradat més.

D’aquí a quinze dies, la solució.

---

(1)

«No, en general els homes no eren dolents —només eren ximples  o infeliços.»  

---

(2)

 «La formació: la formació és el tot; la formació ho és tot, en una persona. Parlem de naturalesa, però això és insensat: la naturalesa no existeix. Allò que designem amb aquest nom enganyós és simplement herència i formació. No tenim idees pròpies, no tenim opinions pròpies: ens les transmeten, ens les ensenyen. Tot el que és original en nosaltres, i per tant suficientment digne o indigne de crèdit per nosaltres, es pot tapar i amagar amb el cap d’una agulla, i tota la resta són àtoms aportats per (i heretats de) tota una processó d’avantpassats que recula milers de milions d’anys.» 

---

(3)

«La veritat és que a ell l’esglaiava, amb molta de raó, la beneitura humana.» 

---

(4) 

«Això de la cooperació sona molt altruïsta, però no és sempre voluntari i gairebé mai igualitari. La majoria de les xarxes de cooperació humanes tenen com a objectiu l’opressió i l’explotació.» 

---

(5) 

  «−Estan de pega —va dir—, i quan estàs de pega tant se val què facis.
     −I tant —va dir en Ratliff—. He sentit anomenar pega a la mandra tantes vegades,         que potser sí que són el mateix.»

---

(6)

«A mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la. M’agrada tenir-ne sempre a la vora: la idea de desempallegar-me’n gairebé no la puc suportar. (…)  I a més en tinc molta cura, de la meva feina. Home, bona part d’aquesta feina és un poder meu des de fa anys i panys, i encara no hi he posat ni un dit a sobre. N’estic molt orgullós, de la meva feina: ara i adés la baixo i l’espolso. No hi ha ningú que tingui la seva feina tan ben conservada como jo.»

---

(7)

«A la vora d’ella, en Txagatàiev va quedar esbalaït, el somni i la felicitat brollaven d’aquella noia estranya amb qui, segurament, no s’havia de trobar mai més. Així de sovint viu al costat nostre i sense que ens n’adonem la felicitat més gran.   

---

(8)

«El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo.»

---

(9)

«La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

---

(10)

«Estava descobrint que l’enamorament no era un estat permanent, sinó més aviat una qüestió d’onades noves, i ara n’estava experimentant una.»

---

(11)

«Feia estona que havia sortit el metge dient coses vagues com els oracles. Les senyores l’abordaven dins el vestíbul, però ell desaparegué pronunciant paraules tècniques, ni més ni menys que els calamars que es defensen escampant tinta. En realitat el doctor no ho veia clar, però la malalta li estalvià la feina de discórrer engegant-lo de la cambra. —Per morir-me −va dir enfadada−, no me fa cap falta. Se’n vagi.» 

---

(12)

«Per damunt de tot, una figura horripilant havia esdevingut tan familiar com si hagués estat una imatge corrent des de la creació del món; era la figura de la dama esmolada anomenada La Guillotina.
Constituïa aquesta un bon tema popular per als acudits: era la millor medecina per al mal de cap; evitava infal·liblement els cabells blancs; donava al cutis una pal·lidesa molt delicada i peculiar; era la Navalla Nacional que afaitava a la perfecció; qui besava La Guillotina guaitava per la finestreta i esternudava dins els cove. Era el signe de la regeneració de la raça humana . Reemplaçava la creu: molts duien guillotines en miniatura penjades al coll, d’on havia desaparegut la creu, i era objecte de veneració i reverència allà on la creu era negada.» 

---

(13)

«Cadascú ha de descobrir aquest secret —el secret més antic del món— pel seu compte, personalment i amb dolor. Els llibres o l’escola ens serviran de ben poc, i tampoc no ens ajudarà gaire la lectura repetida i atenta de tots els volums de Proust (…). Totes les generacions han d’experimentar el mateix ensurt: que han d’anar-se’n per força, que han de desaparèixer. Totes les generacions, tots els homes i totes les dones. I això que, aparentment, les grans obres d’art i la literatura no parlen de cap altra cosa. I, tanmateix, no hem fet els deures, no les hem llegit, escoltat o contemplat amb prou atenció.» 

---

(14)

«Sóc aquí, davant la meva taula, amb l’esquelet a punt, esperant que això també s’acabi, que a mi també m’arribi l’hora, d’aquí a un any o d’aquí a tres anys o, amb molta sort, d’aquí a vint anys. Però continuo escrivint com si fos immortal, amb molt interès i molta aplicació, com el mecànic que mentre el vaixell s’enfonsa continua fent acuradament les seves soldadures.»  

---

(15)

«Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s’acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d’una feliç coincidència com, per exemple, la de l’home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titànic.»