«Fills de les mares encara vives, no oblideu mai més que les vostres mares són mortals. No hauré escrit en va, si un de vosaltres, després de llegir el meu cant de mort, és més afectuós amb la seva mare un vespre gràcies a mi i a la meva mare.»
Convé no oblidar, convé no oblidar mai, que aquells que estimem no hi seran sempre.
I per això, si encara hi som a temps, cal mirar al nostre voltant, i fer balanç, i córrer a prop d’aquelles persones que de veritat ens importen i oblidar, per un moment, la resta del món.
Perquè no hi seran sempre, com no hi serem nosaltres, i per això, si encara hi som a temps, caldria aprofitar cada segon que ens ha estat deixat, i mirar de fer allò que alguna dia ja no podrem fer. Allò que només de pensar que ens podria ser pres, ja ens fa mal, i ja enyorem.
Quantes coses, de fet, no hem perdut ja perquè no les vam fer quan tocava?
Quants moments no vam saber assaborir, i ara ja només són fum?
Però ja ho sabíem, i ho hem sabut sempre, llavors, per què ens costa tant actuar? Potser perquè seríem incapaços de viure amb aquest pes, la lucidesa constant que ens impedís oblidar que des del bressol ja comencem a morir, que la sentència ha estat dictada i que no hi haurà res que puguem fer, que puguem dir, que la canviï. Cadàvers de permís, va escriure algú alguna vegada. Potser perquè no podríem suportar-ho, ens entestem a oblidar-ho i juguem a viure com si.
Fins que rebem alguna fuetada quan menys ens ho esperàvem i de cop tot esdevé tan evident i dolorós que per un moment cauen tots els vels i contemplem la realitat cara a cara just al mateix moment que ens adonem que acabem de fer tard, i no es pot tornar enrere…
Però a vegades tenim sort i algun amic, o algun desconegut, potser en forma de llibre, és capaç de fer-nos mirar als ulls de la veritat sense necessitat d’haver de patir-ne les ganivetades:
«Cap fill no és veritablement conscient que la seva mare morirà, i tots els fills s’enfaden i s’impacienten amb les seves mares, bojos d’ells aviat castigats.»
El llarg i bellíssim lament d’Albert Cohen, evocant el record de la seva mare, i els retrets que es fa a si mateix per no haver estar a l’alçada del seu amor, de sobte ens colpeix i ens desvetlla, i almenys durant un temps (dies, setmanes, anys?) sabrem apreciar que afortunats que som de tenir el nostre món tan intacte. I mirem al nostre voltant i només veiem gent que estimem, i que ens estima, i ens adonem que això és el paradís, i que no volem que s’acabi mai.
Però sabem que tot s’acaba, i si no ho hem viscut en les pròpies carns, hem vist de ben a prop —amics, amants, gent que estimem— les fuetades del dolor i de la pèrdua. I ens hem quedat impotents i avergonyits, incapaços de fer o de dir res que, veritablement, atenués el dol i aturés el calvari. Potser, només, una abraçada, un ser presents, al seu costat. Potser no es pot fer res més. Potser no sabem fer res més.
I també és per això que avui, més que mai, ens adonem que cal sentir un profund agraïment perquè encara hi som a temps, però, maldestres com som, no encertem a trobar la manera de dir a tothom a qui estimem que ens l’estimem, i potser per això acabem escrivint a la matinada. I pengem una antiga foto que sempre ens ha agradat, sense demanar permís. Però sabem que no ens cal, perquè les mares sempre ho perdonaran tot.
«L’amor de la meva mare. Ella aprovava els meus capricis. Aprovava que anéssim al bar automàtic a menjar, com a bons còmplices, uns entrepans, perquè és bo estalviar “i no malgastis els diners que guanyes amb el teu cervell, fill meu”. Però també aprovava que anéssim al restaurant més car, perquè la vida és curta.»
«Pels carrers estic trist com un llum de petroli encès a ple sol, pàl·lid, inútil i lúgubre com un llum encès enmig d’una claror esclatant d’estiu, lamentable pels carrers, rius nodridors del solitari que camina lentament i distret, distret pels carrers plens de dones velles i inútils i cap no és ella però totes se li assemblen. Sóc un transpirant malson pels carrers on constantment penso en la meva viva just abans del segon de la seva mort.»
«Sóc un fruit sense arbre, un pollet sense gallina, un lleonet sol en el desert, i tinc fred.»
«Com podem fer patir aquells que ens estimem i quin esgarrifós poder maligne tenim sobre ells! I com fem ús d’aquest poder!»
«Pels carrers sóc l’obsés de la meva mare morta, mirant malenconiosament tots aquests agitats que no saben que moriran i que la fusta del seu taüt ja existeix en alguna serradora o en algun bosc, mirant vagament aquests joves i maquillats futurs cadàvers femelles que riuen amb les dents, anunci i començament del seu esquelet, que mostren els seus trenta-dos trossets d’esquelet i que esclafeixen de riure com si mai haguessin de morir.»
«Que pocs humans que hi ha i de sobte que desert que és el món.»
«Però per què són dolents els homes? Estic molt estranyat en aquest món. Per què de seguida senten odi i són esquerps? Per què els agrada venjar-se, dir pestes de tu, si aviat es moriran, els pobres? Que aquesta horrible aventura dels humans que arriben a aquest món, riuen, es belluguen, i de sobte ja no es belluguen més, no els faci ser bones persones, és increïble. I per què et responen de seguida tan malament, amb una veu de cacatua, si et mostres amable amb ells, cosa que els fa pensar que no ets ningú, és a dir que no ets perillós? Això fa que els bons cors hagin de fer veure que són dolents perquè els deixin en pau, o fins i tot, i això ja és tràgic, perquè els estimin. I si ens fiquéssim al llit i dormíssim com lirons? El gos que dorm no té puces. Sí, anem a dormir, la són té els avantatges de la mort sense el seu petit inconvenient.»
«Sóc aquí, davant la meva taula, amb l’esquelet a punt, esperant que això també s’acabi, que a mi també m’arribi l’hora, d’aquí a un any o d’aquí a tres anys o, amb molta sort, d’aquí a vint anys. Però continuo escrivint com si fos immortal, amb molt interès i molta aplicació, com el mecànic que mentre el vaixell s’enfonsa continua fent acuradament les seves soldadures.»
El llibre de la meva mare. Albert Cohen. Días contados, 2015. Traducció de Núria Petit (142 pàgines)
Si en voleu saber una mica més, podeu anar a El llibre de la meva mare
Les citacions del d’aquesta entrada corresponen a les pàgines 138, 138, 77, 108, 97, 61, 108, 81, 80 i 102.
El subratllat és meu 
Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu
De fet queda molt clar amb el títol de la teva entrada que cal no deixar de tenir els ulls oberts sobre aquest tema… En el fons, es tracta d’assaborir els moments, bons i dolents, com a únics i irrepetibles.
M'agradaLiked by 1 person
Sí, és un tema que connecta amb alguna cosa molt profunda de l’ésser humà… í tot i que, diuen, el vincle mare-filla té alguna cosa de màgic que als homes potser ens costa d’entendre, (això em fa pensar en la teva darrera entrada al teu blog), aquest llibre de Cohen és terriblement commovedor.
I crec que ens obre els ulls no només sobre la mare, sinó sobre totes aquelles persones, sobre tot allò, que estimem.
M'agradaLiked by 1 person
M’ha fet pensar en tants escriptors que reten homenatge a la mare… a la mare com a figura creadora, com a orígen. Potser com a l’únic i inevitable vincle real.
M'agradaLiked by 1 person