Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Continua llegint

Anuncis

La Marí

«(…) i un cop fet el primer disbarat, els altres segueixen com les cireres d’un cove.»

poble-pescador-ramon-pichot

Poble pescador 1902-1912, de Ramon Pichot (1871-1925)

«La Marí viu a l’extrem del poble en una casa tota queixals, geps, teranyines i trencacolls. Quan la Marí entra per la porteta de casa seva amb unes mitges de seda i una ampolla d’olor, deixa anar dues llàgrimes de ràbia, perquè aquell cau només és bo per ratapinyades o per un home que es vulgui penjar.»

Continua llegint

No tan tahitiana

«En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents —algun d’ells publicats—, però reconec que allò no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer»

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

«Per la Marí i per moltes xicotes del poble, un capellà és un que se la passa bé i viu amb l’esquena dreta, d’una manera vergonyant i poc d’home, fent comèdia, nedant i guardant la roba.»   Continua llegint

La llar o les fogueres

«Però ni tan sols Herodes va vessar sang en nom del mal: la va vessar en nom del seu propi bé.»

Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485)

Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485).
«Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general.»

És del tot impensable —i fóra del tot irresponsable intentar-ho— pretendre encabir l’essencial d’una obra tan immensa comVida i destí en un blog com aquest.

Si sovint ja costa amb obres molt més breus —mai m’abandona del tot la sensació que he deixat fragments fora, o que algun dels que he triat potser haurien hagut de quedar-se a l’esborrany— doncs imagineu-vos el pànic i el vertigen amb una obra de la magnitud de  la novel·la de Grossman.

Continua llegint

Les cicatrius de l’ànima

«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»

Vida i destí. Vassili Grossman. Traducció Marta Rebon. Elsubratllatesmeu. Photo by @OriolMD

D’una manera o d’una altra, totes les (bones) lectures ens fan una mica més rics i una mica més savis, tot i que sovint aquesta sapiència no faci sinó donar-nos nous dubtes, però després hi ha els llibres que ens marquen i ens fan créixer. Cicatrius a la memòria, a l’ànima o a l’esperit. Que ens acompanyaran sempre, com els amors de joventut que no ens acaben d’abandonar mai: no és fins molt més tard que ens adonem que ens van deixar solcs molt profunds, i que és per ells que som com som. Cadascú té seva llista, i no en trobaríem dues d’iguals.

Continua llegint

Nosaltres, els mandrosos

«Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s’arriba a la meta com si no, en tots dos casos l’amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l’home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador.»

El port de Brӑila , Panait Istrati, Els meus començaments, Mes départs

El port de Brӑila, al delta del Danubi, Romania (photo @ Brӑila)

Potser és això. Potser és només això, lluitar contra el destí i no deixar-se vèncer.  Altrament, els somnis no són sinó somieigs, il·lusions i malabarismes verbals que ens fem a nosaltres mateixos quan, de tant en tant, encara fem veure que ens els volem creure.  Continua llegint

Quinze del quinze: la solució

15_llibres_books (6)

Tal com havíem promès, aquí, la solució. 

Gràcies als que heu contestat als comentaris: Joan Carles, Àlex, Jordi i Sqllegeixo; i a tots els que heu llegit l’entrada però que no l’heu comentat. Tot i tenir només quinze dies, ja és la segona més llegida del bloc (i molt a prop de la primera), i la que he tingut més lectors en un sol dia! fa molta il·lusió, de veritat!

 

«No, en general els homes no eren dolents —només eren ximples  o infeliços.»  (Amb la corda al coll)


«La formació: la formació és el tot; la formació ho és tot, en una persona. Parlem de naturalesa, però això és insensat: la naturalesa no existeix. Allò que designem amb aquest nom enganyós és simplement herència i formació. No tenim idees pròpies, no tenim opinions pròpies: ens les transmeten, ens les ensenyen. Tot el que és original en nosaltres, i per tant suficientment digne o indigne de crèdit per nosaltres, es pot tapar i amagar amb el cap d’una agulla, i tota la resta són àtoms aportats per (i heretats de) tota una processó d’avantpassats que recula milers de milions d’anys.» (Un ianqui a la cort del rei Artús)


«La veritat és que a ell l’esglaiava, amb molta de raó, la beneitura humana.» (Bearn)


 «Això de la cooperació sona molt altruïsta, però no és sempre voluntari i gairebé mai igualitari. La majoria de les xarxes de cooperació humanes tenen com a objectiu l’opressió i l’explotació.» (Sàpiens)


   «−Estan de pega —va dir—, i quan estàs de pega tant se val què facis.
     −I tant —va dir en Ratliff—. He sentit anomenar pega a la mandra tantes vegades,         que potser sí que són el mateix.»  (El llogaret)


«A mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la. M’agrada tenir-ne sempre a la vora: la idea de desempallegar-me’n gairebé no la puc suportar. (…)  I a més en tinc molta cura, de la meva feina. Home, bona part d’aquesta feina és un poder meu des de fa anys i panys, i encara no hi he posat ni un dit a sobre. N’estic molt orgullós, de la meva feina: ara i adés la baixo i l’espolso. No hi ha ningú que tingui la seva feina tan ben conservada como jo.» (Tres homes en una barca (per no parlar del gos)


«A la vora d’ella, en Txagatàiev va quedar esbalaït, el somni i la felicitat brollaven d’aquella noia estranya amb qui, segurament, no s’havia de trobar mai més. Així de sovint viu al costat nostre i sense que ens n’adonem la felicitat més gran.  (Djan)


«El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo.» (L’última nit)


«La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.» (Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni)


«Estava descobrint que l’enamorament no era un estat permanent, sinó més aviat una qüestió d’onades noves, i ara n’estava experimentant una.» (A la platja de Chesil)


«Feia estona que havia sortit el metge dient coses vagues com els oracles. Les senyores l’abordaven dins el vestíbul, però ell desaparegué pronunciant paraules tècniques, ni més ni menys que els calamars que es defensen escampant tinta. En realitat el doctor no ho veia clar, però la malalta li estalvià la feina de discórrer engegant-lo de la cambra. —Per morir-me −va dir enfadada−, no me fa cap falta. Se’n vagi.» (Mort de dama)


«Per damunt de tot, una figura horripilant havia esdevingut tan familiar com si hagués estat una imatge corrent des de la creació del món; era la figura de la dama esmolada anomenada La Guillotina.
Constituïa aquesta un bon tema popular per als acudits: era la millor medecina per al mal de cap; evitava infal·liblement els cabells blancs; donava al cutis una pal·lidesa molt delicada i peculiar; era la Navalla Nacional que afaitava a la perfecció; qui besava La Guillotina guaitava per la finestreta i esternudava dins els cove. Era el signe de la regeneració de la raça humana . Reemplaçava la creu: molts duien guillotines en miniatura penjades al coll, d’on havia desaparegut la creu, i era objecte de veneració i reverència allà on la creu era negada.» (Una història de dues ciutats)


«Cadascú ha de descobrir aquest secret —el secret més antic del món— pel seu compte, personalment i amb dolor. Els llibres o l’escola ens serviran de ben poc, i tampoc no ens ajudarà gaire la lectura repetida i atenta de tots els volums de Proust (…). Totes les generacions han d’experimentar el mateix ensurt: que han d’anar-se’n per força, que han de desaparèixer. Totes les generacions, tots els homes i totes les dones. I això que, aparentment, les grans obres d’art i la literatura no parlen de cap altra cosa. I, tanmateix, no hem fet els deures, no les hem llegit, escoltat o contemplat amb prou atenció.»  (“Sobre la sorpresa”, Adam Zagajewski, traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski, dins Trítons)


«Sóc aquí, davant la meva taula, amb l’esquelet a punt, esperant que això també s’acabi, que a mi també m’arribi l’hora, d’aquí a un any o d’aquí a tres anys o, amb molta sort, d’aquí a vint anys. Però continuo escrivint com si fos immortal, amb molt interès i molta aplicació, com el mecànic que mentre el vaixell s’enfonsa continua fent acuradament les seves soldadures.»  (El llibre de la meva mare)


«Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s’acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d’una feliç coincidència com, per exemple, la de l’home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titànic (Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre)

Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

15_llibres_books (4)

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

Continua llegint

Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

steppe_Djan_Platonov_narrativa

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»      Continua llegint

El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

steppe_dogs_platonov_djan_narrativa

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Continua llegint