El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

steppe_dogs_platonov_djan_narrativa

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Una narrativa descarnada, amb unes imatges sovint oníriques i plenes de simbolisme, però narrades amb un realisme minuciós  que et fan arrugar el front i mig aclucar els ulls com si no volguessis però no poguessis parar de mirar. Com el qui es troba una carronya al marge del camí i vol passar de pressa, però ha de girar-se per saber del cert de quina bèstia devia ser.

Llegir Platónov no és fàcil. Potser perquè ens parla de coses que no arribem a entendre, o perquè força la llengua per expressar una nova realitat que s’estava creant davant dels seus ulls. Platónov és diferent de gairebé tot el que s’havia escrit abans. No és fàcil, però Djian és per mi la millor manera de començar: fa uns tres o quatre anys ho vaig intentar amb Txevengur, i no fa tant amb La Rasa , però  no ha estat fins a Djan que he aconseguit entrar de veritat al seu univers narratiu i moral. I val la pena entrar-hi, perquè un cop hi has entrat no t’abandona: aquelles imatges que no has pogut esquivar t’acompanyaran molts dies després d’haver girat el darrer full. I amb Platónov entendràs, un cop més, per què t’agrada tant la literatura.


«El gos observava la gent amb avidesa i tristor. Tenia una esperança fosca i difícil en el desig de menjar-se’ls a tots quan fossin morts. No havia fet un camí directe i aïllat fins allà, sinó que havia seguit el poble guardant-hi una bona distància i s’havia menjat els que havien mort a la sorra, mentre que durant el dia s’havia enterrat profundament a la sorra perquè les àguiles de l’estepa i altres rapinyaires no el veiessin.»


«Havien passat prop de deu anys des que el poble djan havia arribat i s’havia disseminat entre plantes d’aigua. Al principi els mosquits havien devorat tant les persones que aquestes s’havien acabat escorxant la pell fins als ossos. Al cap del temps, però, la pell se’ls havia acostumat al verí dels mosquits i havia començat a fabricar un antídot que deixava aquests insectes desvalguts i els feia caure a terra.»


«Tenia una cara que semblava un cap d’euga, coberta d’uns grans molt grossos dissimulats amb pólvores, ben bé com si la força de la joventut no tingués prou lloc dins del seu cor i li hagués brollat a l’exterior, i tenia uns ulls tristos i pacients com els d’una bèstia de treball grossa.»


« (…) sabia que l’home s’ha d’omplir l’ànima amb alguna cosa i que, si no hi ha res, llavors el cor mastega àvidament la pròpia sang.»


«–Per què voleu morir? —els va preguntar en Txagatàiev.

–L’ànima se’ns ha entumit de viure —va dir en Sufian-, els ossos se’ns han ressecat i s’han torçat, les venes se’ns han arrugat: volen estirar-se, que la pluja els mulli, que el vent els eixugui i els cucs els masteguin, i jo els faig nosa…

L’Oraz Babàiev estava dret sense pensar, es mirava en Txagatàiev amb buidor i al principi no era capaç de dir res; es devia tenir per mort de totes maneres.

–No acabem de saber viure —va expressar en veu altra—, ho hem provat cada dia.

–No passa res, n’aprendrem tots junts —va dir-li en Txagatàiev.

–Aguantarem una mica —va acceptar en Sufian— i després ens morirem sense voler.»


«Dins seu tot s’havia aturat, s’havia amagat profundament i per molt temps a dins del cos, havia deixat la vida una temporada per no morir del tot.»


«Coneixia moltes bèsties i ocells que menjaven persones mortes a l’estepa. Segurament darrere el seu poble, a una distància invisible, hi caminaven sempre en silenci bèsties salvatges que es menjaven els qui queien. Ovelles, persones, bèsties, una comitiva triple que avançava en ordre pel desert.»


«–Continua ajagut, fent-te el mort —va dir l’Aidym—. Se t’acostaran ocells i xacals, mata’ls i podrem menjar…»


«–¿De quina tribu sou? —va preguntar en Txagatàiev a un vell turcman que semblava el més vell de tots.

–Som djans —va respondre el vell.

I amb les seves paraules es va demostrar que totes les tribus petites, les famílies i fins els grups de persones que es morien de mica en mica, els que vivien en llocs deshabitats del desert, de l’Almudarià i de l’Ustiurt, es donaven un mateix nom: djan. Era un sobrenom comú que els havien posat en el passat els terratinents rics, perquè djan és l’ànima, i els pobres moribunds no tenen res més que l’ànima, és a dir, la capacitat de sentir i de patir. »


«Al cor i al món hi batega, com dins d’una gàbia, una felicitat irredempta i que encara ni ha estat experimentada, i cada persona en sent la força, però la sent només com un dolor, perquè l’acció de la felicitat està contreta i desfigurada per l’estretor, com el cor dins l’esquelet.


«Volia ajudar a fer que la felicitat, amagada des del naixement a l’interior de l’home dissortat, creixés enfora i esdevingués una acció i una força de destí.»


«El dolor i la tristesa tornaran a venir, però no serà un dolor tan penós com el que teníem, serà diferent. El nostre dolor s’assemblava al de les sargantanes i les tortugues.»

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal Guarro (192 pàgines)

Si en voleu saber una mica més, podeu anar a Djan

Les citacions corresponen a les pàgines 72, 136, 51, 13, 50, 93, 95, 100, 112, 181, 121, 142 i 181

Si voleu saber una mica més sobre la raça de gossos pastors de l’estepa de Mongòlia, i fer-vos una idea dels paisatges de Djan podeu mirar aquest documental (en rus).

Advertisements

6 pensaments sobre “El dolor de les sargantanes i les tortugues

  1. Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu

  2. Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu

  3. Retroenllaç: Els oblidats de la terra | El subratllat és meu

  4. Retroenllaç: «El dolor de les sargantanes i les tortugues». Oriol Magrinyà sobre el «Djan» de Platónov [El subratllat és meu] | El blog d'Edicions de 1984

  5. Platónov val molt la pena, la veritat. A mi m’ha agradat molt més Djan que La Rasa, però això, esclar, és una qüestió pesonal. Si al final t’animes, ja ens explicaràs què tal.

    M'agrada

  6. Platónov és un repte en si mateix. Tinc “La rasa” a la pila,… però he de confessar que molts cops me’l miro de reüll i no goso. Brutals els fragments que has escollit.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.