La Marí

«(…) i un cop fet el primer disbarat, els altres segueixen com les cireres d’un cove.»

Poble pescador 1902-1912, de Ramon Pichot (1871-1925)

«La Marí viu a l’extrem del poble en una casa tota queixals, geps, teranyines i trencacolls. Quan la Marí entra per la porteta de casa seva amb unes mitges de seda i una ampolla d’olor, deixa anar dues llàgrimes de ràbia, perquè aquell cau només és bo per ratapinyades o per un home que es vulgui penjar.»

«La Marí, dins l’escenari del poble de pescadors és com una princesa, turbulent, vulgar, excessiva, però princesa al cap i a la fi. N’hi ha que són més belles, que són més entelades de somnis, fins que tenen un picant més directe. Però la Marí les guanya a totes pel seu bon aire, per aquell gustet de la fulla de menta que té el seu parlar, per l’aixopluc que sap donar amb els ulls, i pel seu somriure desvergonyit i inhospitalari, contundent com una punyalada.»

«La vida de la Marí és d’un agre pujat, un carreró dels més estrets i dels més sense sortida. Ella no se n’acaba d’adonar del tot, però se n’adona una mica més que la majoria de les altres noies del poble.»

«La mitja dotzena de llibrots que han caigut a les mans de la Marí, i les idees que ella ha anat col·leccionant, li han servit per envernissar els seus pensaments d’un sentimentalisme d’anís de mala marca.»

«El Quimet, si volgués, ara podria esmicolar-la; l’ànima de la Marí és una cosa fofa, porosa, àvida de sensacions. Per trobar-la així, una hora abans el Quimet hauria donat deu anys de vida, ara la té seva, i l’emoció li encalla totes les iniciatives sexuals; desmoralitzat, perdut, amb les articulacions lligades per una barreja de por i de desig…»

«Va abraçar-se al seu coixí i s’estirà de bocaterrosa fent ballar els peus fins a fer-se mal amb els barrots del llit. Els pensaments negres i els pensaments vermells l’empaitaven fins a flor de pell, fins a esgarrapar-li l’esquena filtrant-se en el moll de la medul·la, fent-li tota mena de pessigolles desagradables; com més lluitava, més li fugia la son; les imatges es concretaven totes al vol de la Marí, la platgeta de la Fornells, les ziga-zagues nervioses del vespre… El Quimet no podia més, una desesperada sublevació de la seva virilitat el tenia grinyolat com un gos, amb les ungles clavades al coixí, amb els ull plens de biora i amb un panteix càlid que li passava per la boca mig oberta. L’intent del Quimet era resistir la temptació, però a la fi va resoldre la tempesta de la sang amb una vulgaríssima maniobra. Al cap d’un minut un dit de gel li resseguia l’espinada; tots els pensaments vermells i roses es van desinflar, i en el cervell tan sols se li arroassegaven unes imatges lívides, uns vels morats i unes nuvolades de grisalla.»

«El Quimet, quan encara té la Marí a vuit passes, vol fer un esforç per córrer-li al darrere, agafar-la de les mans i caure de genolls davant d’ella i dir-lo tota la bogeria, tota la brutalitat dels seus sentiments. I cada moment que la voluntat fa una estrabada cap a aquesta direcció, un dolor estrany a les plantes dels peus, un plom penjat a l’espinada l’aturen, i la seva mirada —d’un amarg que ofega— s’arrapa a la figura de la noia que es va allunyant.»

«Les rialles de la Marí tenen la indiferència encarcarada de la fusta d’un patíbul.»