Marilynne Robinson | El subratllat és meu

“(…) els infortunis han obert la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar, que ni hauríem estat a punt per entendre com a benediccions si ens haguessin arribat en la nostra joventut, quan estàvem il·lesos, quan érem innocents. El futur sempre ens troba canviats.”

Vella església a Lamoni, Iowa. (Photo by M. Johnson. This photo is licensed under the the Creative Commons Attribution 2.0 Generic license.)

Vella església a Lamoni, Iowa. (Photo by Melissa Johnson. This photo is licensed under the the Creative Commons Attribution 2.0 Generic license.)

“El que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.”

“I llavors va venir un dia de dolors i una nit de suplici, i després la criatura, vermella i escanyolida com un conill espellat.”

“I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!”

-Ets l’única persona del món que vull tenir asseguda al meu costat. I això no és que ho pensi; això ho sé.

Lila. Marilynne Robinson. Edicions de 1984. Barcelona 2015, Trad. Esther Tallada. 301 pàg.

I si en voleu saber una mica més, aneu a Lila.

Si us ha agradat, potser us agradarà

L’existència era allò

Lila. M. Robinson. Trad. d'Esther Tallada. Edicions de 1984, Barcelona 2015 (photo by @Oriolmd)

Apilats. (photo by @Oriolmd)

“Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los. Ja podien ser forts i dignes, que el vent no pararia de fer rodolar llàgrimes pels seus rostres. Allò era l’existència.”

“Però si es permetia pensar-hi d’aquella forma, l’home li començaria a importar, i les vegades que havia permès que algú li importés, aquelles dues o tres vegades, no n’havia tret més que maldecaps.”

“Hi havia gent que tenia cases i pobles i noms i cementiris. I bancs d’església. I l’únic que tenia ella era aquella navalla. I por, i soledat i recança. Aquell era el seu dot. Altres dones portaven edredons i porcellana. Fins i tot de vegades uns quants diners. Ella va portar unes mans molt dures i una cara que a penes gosava mirar-se al mirall, perquè en aquell rostre hi duia escrita tota la vida. I va portar la navalla.”

“Ficar-se a la gola del llop pot ser tan fàcil que després no saps ni com ha anat.”

“Més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

“Aquests pensaments estaven a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.”