Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

15_llibres_books (4)

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

Continua llegint

Cops de cap un cop i un altre

«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »

Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent  

Metro de Nova York, agost 2009

A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries,  pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.

Continua llegint