«A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això.»
Hi ha com un arc invisible que uneix l’Interior d’estiu, de Hopper —Amèrica, doncs— amb les dones de la narrativa de Petruixèvskaia, que transiten per l’hivern (meteorològic o moral) rus.Dones abandonades, desesperades, abatudes, lluitadores, optimistes, innocents, salvatges, indòmites, i que surten indiscutiblement, molt més ben parades que qualsevol dels homes que poblen aquestes pàgines. Uns homes tocats per l’alcohol, la follia, la luxúria, la peresa i que només de tant en tant tenen una mica de llum.
Històries breus i contundents, com el primer got de vodka de l’adolescència que et prens d’un sol glop, enlluernat pel nom i pels ressons exòtics d’aquestes dues síl·labes: vod-ka, que et porten a carrers buits i nevats, cares tristes, abrics i botes; habitacions petites, plenes de fum, parets que s’escrostonen, i ànimes que busquen la redempció en l’acohol. O potser només una mica d’escalfor (física i moral).