Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Poema Principis i finals, de Joan Margarit

S’ha acabat l’any, i en comença un altre, i l’he volgut començar acompanyat d’aquell amb qui vaig aprendre que la llibertat era una llibreria, que el llop també tenia els seus motius i que la bona sort és estimar el silenci de la paraula escrita mentre envellim plegats amb una noia d’ulls color de fusta.

Aquell, també, de qui em vaig enamorar al primer cop d’ull —que és l’única manera d’enamorar-se que val la pena. Encara en recordo l’instant: fullejava, a peu dret, en una llibreria que ja no existeix, la seva Poesia amorosa completa (un llibre que poc després regalaria, ple de subratllats i notes i pàgines marcades, a una de les persones que més hem estimat i que m’ha fet ser com sóc), i amb el primer vers de «Good luck» —més tard en traduïria el títol— vaig saber que el miracle s’havia tornat a produir. Des d’aquell dia sempre m’ha estat refugi i fugida. Bàlsam i turment.

Principis i finals… s’ha acabat l’any, i si hem de fer balanç diré que el blog no reflecteix la sort que he tingut amb les lectures d’aquests dotze mesos passats; moltes, massa, encara són a la lleixa esperant el seu torn per treure el cap per aquí… per això, més que balanç o llista o rànquing, m’ha semblat que no hi podia haver millor manera d’encetar el dos mil disset que acompanyat d’un gran poeta i regalant-vos els començaments  d’alguns dels llibres que he llegit enguany i que més m’ha dolgut haver deixat fora.

Als finals, en tot cas, ja hi arribareu vosaltres, si us ve de gust.

Algunes lectures de 2016

Algunes lectures del 16 que haurien d’haver entrat al blog però que n’han quedat fora… Si teniu curiositat per saber-ne tots els títols, podeu anar aquí


«Jo no havia nascut encara, i per tant qui hi era i ho va veure i era prou gran per recordar-se’n va ser el cosí Gowan, que m’ho va explicar més tard, quan ja vaig ser prou gran per entendre-ho. És a dir, que va ser el cosí Gowan, i també l’oncle Gavin, o potser més aviat l’oncle Gavin i també el cosí Gowan. Ell —el cosí Gowan— tenia tretze anys. El seu avi era el germà de l’avi, de manera que quan la nissaga va arribar a nosaltres, ni ell ni jo no sabíem quin grau de parentiu teníem. Per això ell ens deia “cosí” a tots, menys a l’avi, i tots, menys l’avi, li dèiem «cosí», i així ho vam deixar.»

La ciutat, William Faulkner, Edicions de 1984, 2015. Traducció de Maria Iniesta (448 pàgines)


«Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan depressa que no tenia temps de dir-me: “M’estic adormint”. I, mitja hora més tard, em desevetllava la pensada que ja era hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no sorprenia la meva raó, però pesava com escates sobre els meus ulls i els impedia adonar-se que el llum ja no era encès. Tot seguit (…)»

Combray (Pel cantó d’en Swann, I), Marcel Proust, Viena edicions, 2009. Traducció de Josep M. Pinto (248 pàgines)


«Havia arribat a una indiferència quasi completa envers la Gilberte quan, dos anys més tard, me’n vaig anar amb la meva àvia cap a Balbec. Quan sentia l’encís d’una cara nova, quan era amb l’ajut d’una altra noia que esperava conèixer les catedrals gòtiques, els palaus i els jardins d’Itàlia, em deia tristament que el nostre amor, en tant que és l’amor d’una certa criatura, potser no és alguna cosa de ben real, ja que si unes associacions d’ensonyaments agradables o dolorosos el poden lligar durant algun temps a una dona fins a fer-nos pensar que ha estat inspirat per ella d’una manera necessària, en canvi, si ens desprenem voluntàriament o sense saber-ho d’aquelles associacions, aquest amor, com si, al contrari, fos espontani i vingués de nosaltres sols, reneix per donar-se a una altra dona. Tanmateix, en el moment d’aquella partida cap a Balbec i durant els primers temps de la meva estada, la meva indiferència encara era intermitent. Sovint (com que la nostra vida és tan poc cronològica, i interfereixen tants anacronismes en la continuïtat dels dies), vivia en aquells, més anteics que la vigília o el dia d’abans, en què estimava la Gilberte. Aleshores, no veure-la em resultava tot d’una dolorós, com ho havia estat en aquells temps. El jo que l’havia estimada, substituït ja gairebé del tot per un altre, ressorgia, i amb molta més freqüència tornava per una cosa fútil que no pas per una cosa important.»

A l’ombra de les noies en flor II, Marcel Proust, Viena edicions, 2013. Traducció de Josep M. Pinto (384 pàgines)


«A l’albada del tercer mil·leni, la humanitat es desvetlla, s’estira i es frega els ulls. Encara li ronden pel cap les restes d’un malson horrible. “Hi havia no sé què de filferro espinós, i núvols enormes en forma de bolet. Uf, quin malson”. La humanitat va al labavo, es renta la cara i s’observa les arrugues al mirall, es fa un cafè i obre el diari: “A veure què tenim avui a l’ordre del dia”.

Durant anys, la resposta a aquesta pregunta no va canviar.»

Homo deus. Una breu història del demà, Yuval Noah Harari, Edicions 62, 2016. Traducció d’Esther Roig (576 pàgines)


«A tothom li agrada saber quan va néixer, si pot ser. Tothom prefereix estar al corrent de l’instant xifrat en què tot comença, en què l’acció es posa en marxa amb l’aire, la llum, la perspectiva, les nits i els desenganys, els plaers i els dies. Això permet tenir un primer punt de referència, una inscripció, un número útil per als aniversaris.»

Llampecs, Jean Echenoz, Raig verd editorial, 2016. Traducció d’Anna Casassas (156 pàgines)


«Un cementiri estret al cor d’una ciutat atrafegada i indiferent, vist des de les finestres d’un allotjament d’aire lúgubre, ni és mai una imatge reconfortant; i encara ho és menys quan les làpides estan plenes de verdet i la vegetació funerària han rebut la mullena inútil d’una pluja menuda barrejada amb aiguaneu. Si a més a més, mentre l’aire s’espesseix amb aquest plugim gèlid, resulta que el calendari diu que la benedicció de la primavera ha arribat ja fa sis setmanes, ningú negarà que és una escena amb tots els elements per produir un efecte desmoralitzador.»

Els europeus, Henry James, Editorial Alpha, 2016. Traducció de Xavier Pàmies (232 pàgines)


«A la biblioteca de l’Ateneu, hi vaig conèixer, fa més de quaranta-cinc anys, dos homes molt grossos, apoplèptics, de cabell negre i arrissat, de barba considerable, els ulls fora de les òrbites, entresuats, malenconiosos, com dos impressionants morassos: Miquel dels Sants Oliver i el senyor Sanpere i Miquel. El primer, que portava la secretaria de la corporació, semblava un home literalment orpimit per la pressió atmosfèrica i feia l’efecte que li faltava l’aire per respirar. El senyor Sanpere donava la impressió d’estar-hi més habituat, de moure-s’hi més folgadament, i, encara que tingués la mateixa còrpora d’Oliver, el pes del seu cos no donava pas a la seva cara la crispació que hi tenia Oliver. Era un dolor més evaporat i lleuger.»

Barcelona, una discussió entranyable, Josep Pla, Edicions 62, 2015. Pròleg d’Antoni Vives (240 pàgines)


«Deixant de banda les anècdotes i anant al fons de la cosa, es pot dir que el catalanisme polític fou un extraordinari esforç acomplert per una petita minoria de catalans intel·ligents, encaminat a remoure i enaltir la consciència mesella del nostre poble, i sobretot a dotar-lo d’una veritable capital: Barcelona. Una capital autèntica és el lloc eminent on es concentra i s’irradia en el grau màxim un esperit original i col·lectiu. Si no té esperit propi, una ciutat, per enorme que sigui, és pura província. No hi ha terme mitjà: to be or not to be, astre o satèl·lit.»

Història de La Vanguardia, Gaziel, L’altra editorial, 2016. Pròleg d’Antonio Baños (184 pàgines)

Anuncis

Un pensament sobre “Principis i finals

  1. Retroenllaç: ELS MILLORS LLIBRES DEL 2016. (Una ressenya col·lectiva de 39 lectors i 38 llibres). | Tot és una mentida

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s