«(…) i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d’especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l’única felicitat que desitjava, i amb el fons d’una orquestra dolenta, d’uns violins mediocres, pensava en com n’era de bella. Pensava i somniava.»
St. Petersburg, 2013. Noia i gosset. (photo by @OriolMD)
La dama del gosset és la història d’un adulteri, sí, i de com ens pot canviar la vida sense que ens n’adonem i de cop ens trobem dividint el món en dos: ella (ell) i tota la resta. Però és també la història de tot allò que ens passa mentre no ens passa res.
Perquè és, de fet, la història de tots els que d’una manera o d’una altra algun cop hem sentit que interpretàvem una vida que no era la nostra, i teníem la terrible sensació —la inequívoca certesa— que el temps se’ns anava escolant entre els dits mentre transitàvem per la vida d’un estrany, i que la nostra, la de veritat, s’esdevenia amagada del món i només la podíem viure a dolls descontrolats, intermitents: batecs aïllats de felicitat suprema que donaven sentit i plenitud, i alhora qüestionaven, tota la resta.
No cal haver estat adúlter per haver sentit aquest esqueixament: aquella feina que no ens omplia però ens ocupava els dies; aquell rol social que un dia ens vam deixar tatuar al front —aquell personatge que sense saber com un dia ens vam dir que érem, i que ens vam creure, i que ara ens encotilla i no ens deixa ser qui som… Però és indubtablement en l’adulteri (com tants de cops ens mostra la novel·la del XIX) on es viu de forma més punyent i dolorosa i inexplicable aquest partir-se en dos: i és que tothom ha estat adúlter algun cop; a algú, o a alguna cosa.
I així com nosaltres, el temps també s’esberla i adquireix una doble dimensió quan vivim algun d’aquests instants: i si sembla que s’aturi i s’ompli de significat, quan ens en volem adonar ja ha fugit aquell instant que hauríem volgut etern, i ens aclapara de nou la còmoda seguretat de nostra vida normal i visible, i tornem al jaç, o a l’oficina, o a l’americana gris, amb alleujament —la llibertat fa vertigen— i amb resignació.
«Tenia dues vides: una de manifesta, que veia i coneixia tothom, plena de veritats convingudes i enganys convinguts, molt semblant a la vida dels seus coneguts i amics, i una altra que transcorria secretament. Per una coincidència de circumstàncies misteriosa, potser casual, tot el que era important, interessant, necessari per a ell, tot allò en què era sincer i en què no s’enganyava, tot el que constituïa el centre de la seva vida, passava d’amagat dels altres; en canvi, tot el que era mentida, l’embolcall on s’amagava per ocultar la veritat, com ara la seva feina al banc, les discussions al club, allò de la “raça inferior”, i les festes d’aniversari a les quals anava amb la dona, tot això estava a la vista de tothom. I també jutjava els altres segons el seu propi exemple. No creia allò que veia, i sempre pressuposava que tothom tenia amagada sota un vel de misteri, com sota el vel de la nit, la seva vida més autèntica, la més interessant.»
«Les activitats supèrflues i la xerrameca intranscendent prenien la millor part del seu temps, totes les seves forces, i al final quedava només una vida coixa, mesquina, reduïda a un seguit de ximpleries, i no te’n podies escapar, com si fossis en un manicomi o en un camp de treballs forçats!»
«(…) tot, si ens hi fixem, és bell en aquest món, tot menys allò que nosaltres mateixos pensem i fem quan ens oblidem de la vida i de la nostra dignitat humana.»
«Les dones sempre el prenien per algú diferent del que era, i el que estimaven en ell no era ell mateix, sinó un home a qui havien creat amb la seva imaginació, i a qui havien buscat àvidament en la seva vida; però també després, quan s’adonaven del seu error, seguien estimant-lo.»
«L’ Anna Serguèievna era commovedora; irradiava la puresa d’una dona honesta, ingènua, que ha viscut poc; una espelma que brillava a la taula amb prou feines li il·luminava la cara, però es notava que se sentia molt desgraciada.»
«Només ara, quan els cabells se li havien tornat blancs, s’havia enamorat com cal, per primera vegada a la vida.»
«Passava llargues estones donant voltes per l’habitació, recordava, somreia, i després els records es convertien en fantasies, i el passat es barrejava en la imaginació amb el que havia de venir… L’Anna Serguèievna no apareixia en els seus somnis, sinó que el seguia pertot arreu, com una ombra, i l’observava. En tancar els ulls, la veia com si la tingués davant, i semblava més bonica, més jove, més tendra del que era, i ell es veia a si mateix millor del que havia estat a Ialta. Els vespres, ella el mirava des de la prestatgeria, des de la llar, des d’un racó; sentia el seu alè i la remor dolça de la seva roba. Al carrer, en Gúrov seguia amb la mirada les dones, buscava si n’hi havia alguna que se li assemblés…»
«Ialta amb prou feines es veia sota la boira del matí; als cims de les muntanyes, s’alçaven, immòbils, uns núvols blancs. Les fulles dels arbres no es bellugaven, els grills cantaven, i la remor sorda i monòtona del mar, que arribava de baix, parlava de la calma, del son etern que ens espera. Remorejava allà baix quan encara no hi havia Ialta, ni Oreanda; remoreja ara i remorejarà de la mateixa manera sorda i indiferent quan ja no hi siguem. I en aquesta constància, en la indiferència absoluta cap a la vida i la mort de cadascú de nosaltres, s’oculta, potser, la garantia de la salvació eterna.»
«El turmentava un fort desig de compartir els seus records amb algú.»
La dama del gosset. Anton Txékhov. Viena edicions. Barcelona 2015. Traducció de Xènia Dyakonova. Edició no venal (53 pàgines)
Heu de saber que aquest volum de poc més de 50 pàgines és una petita joia que, si els editors de Viena no ho eviten, aviat costarà de trobar, ja que és una edició especial amb motiu dels 50 títols d’El Cercle de Viena, que només es pot aconseguir en adquirir un parell de títols de l’esmentada col·lecció (cosa, per cert, que és una aposta segura, ja que no hi ha cap títol de la llista que no valgui la pena). Amb això vull dir: aneu a la llibreria si és avui, millor que demà…
Si en voleu saber una mica més, podeu anar a La dama del gosset
I si us ha agradat, potser us agradarà De tan senzill, no vam saber-ne o El que es recorda
Les citacions corresponen a les pàgines 39, 47, 34, 23, 50, 19, 50, 31-32, 22-23 i 32.
El subratllat és meu 
Gràcies. El buscaré.
M'agradaLiked by 1 person
Celebro que t’hagi agradat! Txékhov és un dels més grans, per mi. Té una capacitat per arribar al fons de les coses amb ben poques paraules. Crec que era el crític Harold Bloom que va dir que Txékhov és (i si no era ell, és igual) “l’artista indispensable de la vida no viscuda”. Crec que n’és una molt bona descripció. Potser per això també se’l considera una de les majors influències en tots els escriptors de contes posteriors.
També va ser un gran autor de teatre, però a mi m’agrada més la narrativa.
Si el trobes, d´ell també et recomano molt vivament la novel·la curta titulada “El pavelló número sis”; a mi em va impactar molt.
M'agradaM'agrada
Hola. M’agradat molt el final obert que encara que el llibre sigui curt, s’allarga pensant totes les possibilitats que es poden donar en la situació final…. També m’he vist reflectit en un pensament d’en Gurov quan diu que les converses amb homes l’avorreixen (sobretot quan es tracta de qui pixa més lluny) i les converses entre dones (encara que les escoltis en silenci) sont mol més estimulants. A mí em passa exactament lo mateix. No coneixia en absolut a Chejov. Gràcies per la presentació.
M'agradaM'agrada