Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»

El que es recorda

 «La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

Nit a Barcelona (photo by @OriolMD)

Només som el que recordem. De fet, només som el que som capaços d’explicar. El que val la pena de ser explicat. Paraules.

Les paraules són el que compta. No la veritat.

Amb quinze o vint mil paraules, no gaires més −trenta, quaranta pàgines− sota un vel de senzillesa, simplicitat i calma, en aquest llibre hi veiem passar la vida. Aquells moments que l’omplen de sentit i de dolor. I ocasionalment, de joia.

Paraules, només paraules. Però les paraules justes. Això és escriure. Això és la vida.
Res més. I res menys.