No tan tahitiana

«En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents —algun d’ells publicats—, però reconec que allò no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer»

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

«Per la Marí i per moltes xicotes del poble, un capellà és un que se la passa bé i viu amb l’esquena dreta, d’una manera vergonyant i poc d’home, fent comèdia, nedant i guardant la roba.»  


Eren els anys vint del segle passat quan Sagarra va publicar un parell d’articles que havien moure una certa fressa entre els ambients benpensants de l’època. El Noucentisme encara cuejava i Riba no trigaria a constestar.

En els dits articles, Sagarra s’interrogava sobre la novel·la —o més aviat, l’absència de novel·la— en la literatura catalana del moment, a desgrat, deia ell, que «el públic està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues, amb arguments, incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país», i acabava concloent que la cosa devia ser o bé per impotència, o bé per mandra, o bé per por. Sobretot per por, acaba dient.

Por, s’entén, de retratar una realitat que potser no acabava d’encaixar del tot amb el país que els Noucentistes tenien al cap. Riba li va respondre de seguida i li va venir a dir (simplifico massa, en sóc conscient) que el català literari era cosa de poetes, i que la prosa, en tot cas, que fos la dels articles del Carner…

En qualsevol cas, per sort nostra, Sagarra, a banda del geni poètic i dramàtic que avui no li discuteix ningú, també tenia el geni de la prosa, i fins i tot en el que ell qualificava de lamentables intents de joventut (i és cert que aquesta no és una de les seves obres més reeixides), fins i tot en el que podríem qualificar d’una novel·la fallida, hi trobem mostres  del que havia de ser un dels millors escriptors del país.

Perquè All i salobre no és només, com s’ha dit a vegades, una descricpió molt naturalista de la vida en un poble de pescadors molt abans que el turisme el fes malbé —com diu el mateix Foix en el seu pròleg de l’any seixanta-sis (seixanta-sis!).

També hi trobem una Girona bruta, trista i decadent; de prostíbuls, estudiants i seminaristes… Uns personatges que no saben gaire on van ni on podrien anar, governats per unes passions baixes i sòrdides, però sense gaire ànima, certament. Hi trobem el retrat, com bé diu la coberta de l’edició dels seixanta d’una Costa Brava sòrdida i patètica. Ben mirat, abans que el turisme la fes malbé, la Costa Brava potser tampoc no era tan tahitiana…

Però sobretot, el que m’agrada aquesta novel·la és que hi trobem una prosa brillant, a estones enlluernadora; barroca però dúctil; de tant en tant un pèl massa agosarada, però gairebé sempre encertadíssima; la prosa d’un autor que encara no havia assolit el cim però que avui molts voldrien (voldríem) tenir la meitat del seu do. Només per això, ja val la pena la mitja tarda que hi dedicareu.

Avui, només un primer tast.


«L’arquitectura i la distribució d’aquesta casa, com la de moltes cases velles de Girona, fa la sensació d’un pa de pedra tova on s’hi haguessin ficat els cucs i ells mateixos haguessin anat fent, deixant buits galeries i espais sense cap mena de lògica.»


«La senyora Caterineta és una baldufa plena de greix que en el lloc del cor hi té un pinyol de préssec àcid i dur, i a les dents una rialla enxarolada de rateta de sagristia. Al cantó esquerre de la barba li ha florit una gran piga que sembla un gínjol amb set pèls com set espases.»


«El personal de la dispesa és una tropa desinflada i descolorida de gent que té dispèpsia i pedretes al cor. Tres estudiants, un jove escrivent de graneria, el senyor Justet, el senyor Garrigoles, mossèn Arrufat i mossèn Papell.»


«Els dissabtes tota la pagesia i la marineria dels volts escampa el tuf de quadra i les escates de peix pels prostíbuls.
Hi ha algun lloc, mixtura de catre i jazz-band, que té els més delicats colors de l’arc de Sant Martí. Les dones són gastades i escèptiques; prenen anís i cafè amb llet i carquinyolis.»


«La prostitució és rural i poc ventilada; té gust de ceba crua i fa plorar els ulls.»


«La moral de Girona és un article de primera necessitat. En els balls del Casino i al teatre principal, s’hi veuen encara aquelles coses banals i incitants que tenen frescor d’amanida, alguns perfils horribles, perfils d’aristocràcia absoluta. Són senyores carregades de diamants, amb uns vestits rancis, magnífics, gairebé de pedra, i amb els ulls en estat de descomposició; al costat d’aquestes senyores hi sol haver un senyor amb bigoti de pèl de fura que té la medul·la a passeig.»


«(…) i dintre la casa de la senyora Ramona, el vici és un vici primet i petitet carregat d’àrnica, de gassa i de desfiles, i fa aquella pudor de misèria que acostumen a fer les parets dels hospitals deixats de la mà de Déu.»


«El diumenge que en Quimet es posa en contacte amb el cau de la vídua, la tertúlia del menjador és gairebé inexistent. (…) Les nebodes no poden ésser més aclarides, només n’hi ha una grassoneta i camacurta que suca els borregos fins a aprofitar-ne l’última molla i després es llepa els dits sense dissimular; aquesta prenda es diu Consuelo i és filla d’un taverner que fa trampa amb les ampolles i tant se li en dóna l’honor del vi com l’honor de la família. En Puntí la té molt coneguda i la deixa pel Quimet.»


«(…) és millor esbandir un dia i apretar a córrer que encalabrinar-te amb una mossa d’aquesta mena i anar-te assecant com una llagosta de rostoll.»


«A l’entarimat de l’aula hi ha el professor de teologia. Un canonge de la Seu, magre i descuidat, que es porta amb els seus deixebles amb una certa rigidesa ensucrada i protocol·lària; aquest sant home viu amb la cúpula del crani plena de sil·logismes que li fan tanta il·lusió com si hi tingués dues dotzenes de llangonisses penjades.
Arriba a sentir una mena de golafreria pel raonament escolàstic; s’hi entrega a l’igual que un afamat davant d’una gran plata d’arròs, amb l’avantatge que no se n’atipa mai i pot allargar el repàs tant com vulgui (…).»


«El pare rector és aficionat a l’arqueologia, i està enllestint un treballet sobre unes pedretes d’una ermiteta d’un poblet de garranyius i garranyeus. El treball està escrit en un castellà pirotècnic, rígid, lluent i poca-solta com unes sabates de xarol.»

All i salobre. Josep M. de Segarra. Edicions 62. Barcelona 2008, 208 pàgines. Pròleg de J.V. Foix

La citació que encapçala aquesta entrada correspon a l’article «Olor de novel·la» publicat a L’aperitiu, el 5 de maig de 1932.

La resta de citacions corresponen a les pàgines 32, 141, 113, 115, 188, 135, 135, 126, 124, 139, 130 i 155.

Si en voleu saber una mica més, aneu aquí.

Advertisements

Un pensament sobre “No tan tahitiana

  1. Retroenllaç: La Marí | El subratllat és meu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s