La cara oculta (i amarga) de les coses

«A la seva banda i a la nostra, hi ha moltes dones que no abraçaran mai més llurs marits, molts fills que no reveuran llurs pares, molts soldats que no podran tornar a casa. (…) Sortim al carrer amb una tristesa infinita. I amb una ràbia que, si es pogués transformar en força, esborraria tota la crueltat de la guerra.»

Avui fa vint-i-dos anys que va morir Pere Calders.

 

Que brillants que són les postals de la ILC

 

Potser aprofitar aquesta efemèride per reprendre el blog (ara en parlarem, d’això) pot semblar una mica fúnebre, macabre, si es vol —per què no aprofitar l’aniversari d’un naixament, o de la publicació de tal o qual novel·la imprescindible, en lloc de recórrer a l’obituari?— però què hi farem, a vegades són ben misteriosos els mòbils que ens agullonen, i aquest matí, quan he vist el primer tuit que en parlava, ha estat com sentir un dard al clatell i dir-me: d’avui no passa.

Però anem a pams. Abans, una disculpa (o una explicació, en tot cas).

No diré res que tothom que tingui un blog no hagi dit o sentit abans, però el cert és que hi ha com una mena de línia invisible del silenci que, un cop s’ha creuat, costa molt de tornar enrere. Suposo que cadascú té les seves fites (de pudor i de vergonya) i mentre no les supera l’absència li pot semblar més o menys justificable i, per tant, més fàcil de reprendre l’escriptura. En el meu cas, sense saber dir-vos per què, el límit eren les tres o quatre setmanes. Mentre era dintre aquest marc tot anava bé, ara… cada cop que el creuava (i això ha passat sovint) les coses es complicaven, i és cada dia que passava es feia més i més feixuc reprendre el fil.

Primer, perquè quan hem estat massa temps ens silenci, ens sembla que calgui tornar amb una entrada triomfal, per tal que quan hom la llegeixi es digui ah! així és per això que ha trigat tant… o valia la pena esperar…   però aquesta entrada mai acaba de semblar prou acabada, quan no en fluixeja el tema, és per la foto, i quan no, perquè els fragments, un cop rellegits isoladament ens adonem que no tenen tanta força com ens va semblar quan els subratllàvem…

Però això és només la primera fase. Després ve un altre moment en què el tema, la foto, els fragments, ja no ens semblen la cosa essencial (i ens diem, per mirar d’animar-nos, que algú va dir que el pitjor post és el que no s’escriu… i tot i que podríem matisar molt aquesta afirmació, entenc el fons de veritat que té, i entenc per què van dir-la). No, passada aquesta fase, doncs, el problema és un altre (i sí, ho heu endevinat, és encara més absurd i injustificat que l’anterior, però tot el que té de grotesc, ho té de paralitzant).

El problema és, per dir-ho d’alguna manera, com haver de trucar aquella persona que durant un temps et va ser molt propera, però que pels atzars o els infortunis de la vida ara fa temps que no veus. El darrer cop que us vau trobar, per casualitat, al mig de carrer, vau quedar que li trucaves dilluns per parlar amb més calma, però el tal dilluns no va arribar mai, i tot i que en tens ganes, no saps com posar-t’hi ni per on començar: cal actuar amb normalitat, com si no hagués estat un cap de setmana de gairebé vuit mesos? o bé convé començar disculpant-se, balbucejant alguna excusa inversemblant? com explicaràs el teu silenci? I et sents malament, perquè creus, per alguna raó estranya, que li has fallat. Però el símil no és prou precís, ja que sempre es podrà dir (i amb raó) que hagués trucat ella, però en un blog això no va així.

No es tracta només, doncs, de tenir un bon material que justifiqui l’espera, sinó que a més a més cal decidir com s’executa la reentrée (tot i saber que el més probable és que et passi com a aquell que va marxar un dia de vacances, i quan va tornar al cap d’un mes, broncejat i encara amb la camisa de palmeres de colors, els companys li van dir: ah, però havies marxat?) i si cal, o no, donar gaires explicacions.

I la tercera fase és la que diu que si ha passat tant temps potser val més que ho deixis estar… i és quan et comença a rondar pel cap aquesta idea quan t’aferres a la primera (bona) excusa que no pots deixar passar i decideixes asseure’t i escriure.

És clar que, com en tot, a l’hora de la veritat sempre hi ha una mica més del què s’explica, i aquests tres mesos, gairebé clavats, d’absència ha estat deguts, també, a un bon motiu:

Quan tot just m’apropava a la frontera de les quatre setmanes un accident ridícul em va deixar el braç dret immobilitzat durant més d’un mes, i com que la feina que tenia no podia esperar, i el temps que necessitava per fer-la de cop es va multiplicar per tres, em faltaven hores (gairebé vint anys d’assalariat, i esperar al primer mes d’autònom per caure… quin crack!), així que d’aquests gairebé noranta dies, més de la meitat són atribuïbles a Newton, les bicicletes i el terra mullat.

Ja està dit i ja podem anar per feina.

Avui, quan he vist que ja feia vint-i-dos anys de la mort de Calders m’he adonat que potser en feia més de quinze que no el (re)llegia, jo, que durant un temps me’l vaig llegir gairebé tot.

Des de les Cròniques de la veritat oculta, que em van semblar, ho confesso, espatarrants i una veritable troballa (devia tenir setze anys, segurament) fins a la massa poc reconeguda Ronda naval sota la boira, potser una de les seves obres més ambicioses i, possiblement, la meva preferida.

I també he pensat que tothom en recordaria tal o qual altre conte: irònic, divertit, surrealista, màgic, calidoscòpic, bigarrat, un punt àcid, quan convé, incisiu, agut. Que amb sort potser també algú evocaria els contes de l’exili, que al costat del grotesc tenen també una bona dosi de fel, però que difícilment trobaríem res del seu llibre de guerra, un recull de relats escrits al front (ara que també en celebrem l’efemèride…) que, per cert, van oblidar d’incloure en el recull Tots els contes.

Aquests relats, sovint semblants a cròniques periodístiques, ens presenten un escriptor molt diferent i inesperat; si no són les seves millors peces, estan plenes d’una humanitat i d’una realitat que les fa molt colpidores, perquè, malgrat la censura, malgrat el partit pres (inevitable: aquest senyor s’estava jugant la pell per la democràcia, la llibertat i l’idioma; com voleu que no prengués partit?) malgrat tots aquests malgrats, són un testimoni que no hauríem de deixar perdre (i a fe que molts ens el voldrien fer oblidar, no debades, sovint sembla que ens governin encara els fills dels vencedors del trenta-nou).

I és que darrera la cara amable, divertida, eixelebrada i naïf de Calders, també hi ha la del soldat i la de l’exiliat, i és en aquesta en la primera que he pensat quan he vist aquest matí que avui fa vint-i-dos anys que ens va deixar. I per això m’he dit, d’avui no passa, i aquí em teniu.

Que serveixi de record i d’homenatge, no només a Calders, sinó, a tots els que van patir (i perdre) la guerra, que van viure l’exili i que no van defallir. Perquè és gràcies a ells que, quan les coses van esdevenir amargues, dures, difícils i gairebé impossibles, van decidir no defallir, que encara som aquí.

---

«He sabut pels diaris que Barcelona ha estat novament bombardejada, fa dos dies: hi ha hagut dotzenes de morts i centenars de ferits. Ara haurem de passar una colla de dies sense rebre cartes on els nostres familiars ens diguin que no els ha passat res- Quin suplici! És clar que Barcelona és gran, però als nostres ulls la ciutat és un pis petit i unes cares estimades, la imatge de les quals cabria dintre de la mà tancada.»

---

«He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama les restes de la qual qui sap on han anat a parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronjaa mig menjar estrat contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada, Senyor! Si els parlamentaris del món poguesisn veure-la, si haguessin de recollir aquesta criatura i tenir-la als braços! Si el Pare Sant de Roma hagués de passar les seves mans pels cabells d’aquest infant i dir-li que no s’espanti, que no té res, com li costaria després de beneir amb les mateixes mans els aviadors feixistes!»

---

«Nosaltres avorrim la guerra, i si la fem és perquè ens obliguen a fer-la.»

---

«En un racó, trobem un sac de correspondència; està datada a desembre de 1937 i la nostra ofensiva, en paralitzar la vida de Terol, impedí que fos repartida. Són cartes de gent nostra, que es troba a l’altra banda per una fatalitat més forta que el seu desig, i dirigida a germans nostres que lluiten contra nosaltres per força.»

---

«L’experiència ens ha permès, àdhuc, arribar a una conclusió sobre aquest afer: els polls no molesten tan com les puces i són molt més confiats i van més de bona fe.»

---

«Ens separa molt poca distància del territori feixista, i una sopresa, un atac imprevist, ens podria convertir en presoners. La idea de la mort no ens preocupa, perquè no hi pensem ni admetem, gairebé, la possibilitat que ens pugui afectar a nosaltres, però la temença de caure en mans de l’enemic, de veure’ns tancats a l’altra banda, ens fa molt mal.»

---

«Una pastilla de xocolata és la nostra felicitat i la màxima expressió de l’abundància. La fem durar, ens la mengem a petites mossegades i ens produeix una mena d’èxtasi.
Si trobem una mica de palla i ens estalviem de dormir amb el cos encastat a terra, ens fa l’efecte que tenim una rara fortuna. Si tenim aigua clara a punt sempre que ens ve set, ja està bé i estem contents. I nosaltres som una gent privilegiada, dormim a cobert i mengem coses calentes. Encara ni hem vist els soldats de la primera línia.»

---

«És la primera línia; al seu davant tota la terra que veiem encara la dominen els feixistes.»

Unitats de xoc. Pere Calders. Edicions 62/Ediciones Orbis, 1984. Prefaci de Carles Riba. (173 pàgines)

Les citacions d’aquesta entrada corresponen a les pàgines 137, 100, 101, 131, 135, 137, 154, 155, 157 i 166.

Si us han agradat els fragments, aquí podeu comprar el llibre.

I si en voleu saber una mica més, aneu aquí