«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»
Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)
«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»
El subratllat és meu 