La llar o les fogueres

«Però ni tan sols Herodes va vessar sang en nom del mal: la va vessar en nom del seu propi bé.»

Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485).
«Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general.»

És del tot impensable —i fóra del tot irresponsable intentar-ho— pretendre encabir l’essencial d’una obra tan immensa comVida i destí en un blog com aquest.

Si sovint ja costa amb obres molt més breus —mai m’abandona del tot la sensació que he deixat fragments fora, o que algun dels que he triat potser haurien hagut de quedar-se a l’esborrany— doncs imagineu-vos el pànic i el vertigen amb una obra de la magnitud de  la novel·la de Grossman.

Les cicatrius de l’ànima

«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»

D’una manera o d’una altra, totes les (bones) lectures ens fan una mica més rics i una mica més savis, tot i que sovint aquesta sapiència no faci sinó donar-nos nous dubtes, però després hi ha els llibres que ens marquen i ens fan créixer. Cicatrius a la memòria, a l’ànima o a l’esperit. Que ens acompanyaran sempre, com els amors de joventut que no ens acaben d’abandonar mai: no és fins molt més tard que ens adonem que ens van deixar solcs molt profunds, i que és per ells que som com som. Cadascú té seva llista, i no en trobaríem dues d’iguals.

Si encara hi sou a temps

«Fills de les mares encara vives, no oblideu mai més que les vostres mares són mortals. No hauré escrit en va, si un de vosaltres, després de llegir el meu cant de mort, és més afectuós amb la seva mare un vespre gràcies a mi i a la meva mare.»

 

Convé no oblidar, convé no oblidar mai, que aquells que estimem no hi seran sempre.

I per això, si encara hi som a temps, cal mirar al nostre voltant, i fer balanç, i córrer a prop d’aquelles persones que de veritat ens importen i oblidar, per un moment, la resta del món.

Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»     

El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Com sota el vel de la nit

«(…) i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d’especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l’única felicitat que desitjava, i amb el fons d’una orquestra dolenta, d’uns violins mediocres, pensava en com n’era de bella. Pensava i somniava.»

St. Petersburg, 2013. Noia i gosset. (photo by @OriolMD)

La dama del gosset és la història d’un adulteri, sí, i de com ens pot canviar la vida sense que ens n’adonem i de cop ens trobem dividint el món en dos: ella (ell) i tota la resta. Però és també la història de tot allò que ens passa mentre no ens passa res.

El que en resta

«Perquè així com l’èxit va precedit de la suor, els déus han posat el sofriment davant de l’experiència (…).»

Després de la fugida ve el record, i amb el record ve la saviesa. I el que fa immortal un escriptor és que nosaltres podem abeurar-nos en la seva saviesa només amb l’esforç de la mirada, i fer-la nostra.

---

«La temptativa de viure fora de la llei és tan instructiva com la primera intriga amorosa o el primer combat; la cosa comuna d’aquests primers contactes està en la derrota, que desvetlla noves forces més vigoroses. Naixem una mica massa feréstecs, i curem la nostra febre efervescent a glops de beuratges amargants.»

La Legió Estrangera (photo by By Lars (Lon) Olsson (Own work)
[CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)],  via Wikimedia Commons)

Fugir als setze anys

«La paraula selva em suggeria una mena de vida a la qual als setze anys és impossible de resistir-se —una vida consagrada a la cacera, al pillatge i a descobriments inaudits.»

 

Fernando de Noronha, Brasil, estiu de 2015 (Foto d’@OriolMD)

 

Fugir. Una altra vida. Qui pot negar que mai no hagi sentit la imperiosa necessitat de marxar, d’evadir-se, de començar de nou, d’esdevenir de nou, sense els lligams ni les seguretats que li proporcionen la seva identitat ben establerta.

De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»

Els altres

«Fins que no et mors ets bàsicament un impostor.»

El Padre Motel, 4640 Pacific Highway (U. S. 101), San Diego 10. Calif., “Sleep off the highway” (picture by Tichnor Brothers, Publisher)

A tots ens passen coses: ens enamorem, patim, trenquem dos o tres cors, fem mal i ens en fan, perdem el cap un cop o dos,  perdem la feina, perdem gent estimada molt abans d’hora… i creiem que el nostre dolor o la nostra alegria són únics i singulars; però no són menys vulgars que els de tothom. A tots ens passen coses, certament, però a tots ens passen les mateixes. Variacions d’un mateix tema.