Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

steppe_Djan_Platonov_narrativa

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»     


«La pobresa i la desesperança d’aquesta gent eren tan grans que pensaven en les feines de manteniment dels canals com si fossin una benedicció, encara que només duressin unes setmanes a l’any, perquè durant aquests dies els donaven fogassa i fins i tot arròs per menjar. A les sínies hi feien la feina dels ases, bellugaven el braç de fusta per fer pujar aigua al canal de reg. Els ases s’han d’alimentar tot l’any, mentre que el poble treballador del Sariqamish menjava poc temps i després se n’anava. I no s’acabava de morir del tot, sinó que tornava l’any següent després de patir en algun lloc al fons del desert.»


« (…) era hivern, els rics bevien te i menjaven xai i els pobres esperaven la calor i que les plantes creixessin.»


«Aquí, bregant amb totes les forces miserables, desitjaven criatures més que en els països llunyans de la riquesa i, si mai arribaven a néixer, rebrien en herència el mateix que tenien els seus pares: arrels de jonc i la llarga sort d’una vida en un espai buit


«Alguns homes es van instal·lar sols per no patir per ningú altre quan no hi havia res per menjar i per no haver de plorar quan moria gent propera.»


«Però les persones viuen perquè han nascut, no per la raó ni per la veritat, i  mentre el cor es batega, és qui els fabrica i esmicola la desesperança i ell mateix es destrueix, en perdre l’essència amb la paciència i el treball.»


« [aquelles ovelles] Caminaven en grans cercles per l’estepa pobra, sense desviar-se del seu camí circular; en això hi havia un raonament vital, perquè els brins d’herba que es menjaven i trepitjaven brotaven de nou el temps que les ovelles recorrien la resta del camí  i tornaven al lloc


«En Txagatàiev va sentit el dolor de la pena, el seu poble no necessitava el comunisme: li calia l’oblit fins que el vent no li refredés el cos i, de mica en mica l’escampés per l’espai.»


«Pels records d’infantesa i per l’educació moscovita, en Txagatàiev sabia que tota explotació humana comença per la desfiguració, per l’adaptació de l’ànima a la mort amb finalitats de dominació, altrament l’esclau no seria esclau. I aquesta monstruositat forçada de l’ànima perdura i es fa cada vegada més forta dins que l’enteniment de l’esclau no esdevé una buidor insensata. La lluita de classes comença amb la victòria sobre l’esperit Sant que hi ha reclòs dins de l’esclau; una injúria contra les creences de l’amo, contra la seva ànima o contra Déu no es perdona mai, i l’ànima de l’esclau queda sotmesa al desgast de les mentides i del treball destructor.»


«El treball esclau, la lassitud i l’explotació  no se serveixen només de la força física i dels braços, no, sinó de l’enteniment i del cor, també, i l’ànima és la primera que es corroeix, després també s’enfonsa el cos, i és llavors que l’home s’amaga en la mort, marxa a sota terra com si aquesta fos una fortalesa o un refugi , sense entendre que ha viscut amb les venes buides, apartat i desacostumat del seu interès vital, amb un cap que s’ha avesat només a creure, a somiar i a imaginar el que no existeix.»


«–El teu poble té por de viure, n’ha perdut el costum i ja no té fe. Es fa el mort, si no els feliços i els forts tornaran a turmentar-lo. S’ha quedat el més petit, el que no vol ningú, perquè ningú no senti cobdícia en veure’l.»


« “Stalin encara ho té més difícil que jo”, pensava en Txagatàiev per confortar-se. “Els ha reunit tots junts al seu costat: russos, tàrtars, uzbeks, turcmans, bielorussos, nacions senceres; aviat reunirà tota la humanitat i hi posarà l’ànima perquè tothom tingui una raó per viure en el futur i tothom sàpiga què ha de pensar i fer.” »


«No hi ha nació, ni tal sols la djan, que pugui viure per separat: els homes no s’alimenten mútuament només de pa, sinó també de l’ànima, quan se senten i s’imaginen els uns al altres. Si no fos així no sabrien què pensar, ni on gastar la força tendra i confiada de la vida, no sabrien distreure la tristesa per confortar-se, ni on morir desapercebudament… Si només s’alimentés de la imaginació d’ell mateix, l’home de seguida es devoraria l’ànima, es consumiria en la pitjor misèria i moriria en un desànim insensat.»

Djan. Andrei Platónov. Edicions de 1984, 2015. Traducció de Miquel Cabal Guarro (192 pàgines)

Si en voleu saber una mica més, podeu anar a Djan

Les citacions corresponen a les pàgines  35,  22, 34,  23, 70, 51, 92,  83, 133, 134, 80, 138, 168  i 168.

Si us ha agradat, també uns agradarà, El dolor de les sargantanes i les tortugues

Anuncis