Nosaltres, els mandrosos

«Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s’arriba a la meta com si no, en tots dos casos l’amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l’home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador.»

El port de Brӑila, al delta del Danubi, Romania (photo @ Brӑila)

Potser és això. Potser és només això, lluitar contra el destí i no deixar-se vèncer.  Altrament, els somnis no són sinó somieigs, il·lusions i malabarismes verbals que ens fem a nosaltres mateixos quan, de tant en tant, encara fem veure que ens els volem creure. 

Si encara hi sou a temps

«Fills de les mares encara vives, no oblideu mai més que les vostres mares són mortals. No hauré escrit en va, si un de vosaltres, després de llegir el meu cant de mort, és més afectuós amb la seva mare un vespre gràcies a mi i a la meva mare.»

 

Convé no oblidar, convé no oblidar mai, que aquells que estimem no hi seran sempre.

I per això, si encara hi som a temps, cal mirar al nostre voltant, i fer balanç, i córrer a prop d’aquelles persones que de veritat ens importen i oblidar, per un moment, la resta del món.

El que en resta

«Perquè així com l’èxit va precedit de la suor, els déus han posat el sofriment davant de l’experiència (…).»

Després de la fugida ve el record, i amb el record ve la saviesa. I el que fa immortal un escriptor és que nosaltres podem abeurar-nos en la seva saviesa només amb l’esforç de la mirada, i fer-la nostra.

---

«La temptativa de viure fora de la llei és tan instructiva com la primera intriga amorosa o el primer combat; la cosa comuna d’aquests primers contactes està en la derrota, que desvetlla noves forces més vigoroses. Naixem una mica massa feréstecs, i curem la nostra febre efervescent a glops de beuratges amargants.»

La Legió Estrangera (photo by By Lars (Lon) Olsson (Own work)
[CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)],  via Wikimedia Commons)

Fugir als setze anys

«La paraula selva em suggeria una mena de vida a la qual als setze anys és impossible de resistir-se —una vida consagrada a la cacera, al pillatge i a descobriments inaudits.»

 

Fernando de Noronha, Brasil, estiu de 2015 (Foto d’@OriolMD)

 

Fugir. Una altra vida. Qui pot negar que mai no hagi sentit la imperiosa necessitat de marxar, d’evadir-se, de començar de nou, d’esdevenir de nou, sense els lligams ni les seguretats que li proporcionen la seva identitat ben establerta.