Els meus començaments

Els meus començaments. Panait Istrati. Editorial minúscula, 2015. Traducció d’Anna Casassas (128 pàgines)

I
La taverna de Kir Leonida

     Tenia uns dotze o tretze anys quan, a la «cancelleria» de l’escola primària número 3 de Brӑila , el senyor Moissesco, el director, en el moment de donar a la mare el meu certificat de final dels estudis elementals obligatoris, li va preguntar:

     —Què pensa fer, ara, amb aquest nen?

     Deixant anar un gran sospir, la pobra dona va respondre:

     —Ai…, senyor director…, què vol que en faci? Aprendrà algun ofici, o anirà a llogar-se…

     Amb l’esquena repenjada a la finestra, el meu bon director va torurar-se la barbeta grisa entre els dits, va passejar la mirada de la mare a mi i tot seguit, mirant a terra, va dir, com si parlés tot sol:

     —Llàstima… 

De Panait Istrati se n’ha dit que fou un rodamón i un autodidacta, se l’ha titllat de Gorki dels Balcans, sabem que, comunista convençut, va quedar força decebut de la Unió Soviètica que va conèixer l’any 27 (i això que no visqué per viure les purgues estalinistes del 37 —va morir el 1935) i que va ser un gran amic de l’immens Nikos Kazantzakis —si teniu alguna bona llibreria a prop, correu a buscar el Crist de nou crucificat, potser tindreu sort i en tindran algun exemplar [ja seria hora, per cert, que la bona gent d’El Club editor s’animés a reeditar-la; en Joan Sales en va fer una traducció tan bona (tot i no fer-la directament del grec i que estem parlant de l’any 59!!) que encara avui es llegeix molt millor que molts dels originals que ocupen metres de taulell de llibreria, i les poques columnes que cada cop més pocs mitjans dediquen a la literatura escrita, o publicada, en català.]

Recapitulem. Sabem això, d’Istrati, i que Romain Rolland (amic i biògraf de Gandhi i de Tolstoi, i un dels noms més influents de la primera meitat del segle passat) també en va ser un amic i amirador: fascinat per la seva vida errant —francament, no sé si Istrati devia compartir del tot aquesta fascinació— l’encoratjà a escriure, i va prologar-li alguna de les seves obres.

I també en sabem que en català se l’ha pogut llegir ben poc. Ben cert que pels anys 30 se’n va fer una primera traducció  —prodigiosos anys 30… que diferent que seria ara aquest país si no hagués estat pel braç potent que tot ho va aterrar… prou que sabien el que es feien, i prou que ho saben els que avui encara en viuen dels rèdits…— però van haver de passar més de 40 anys fins tornar a retrobar-lo… però és que de la darrera vegada, n’han passat vint-i-cinc, i ara no hi ha excuses que valgui.

I ha hagut de ser gràcies a la valentia d’una petita editorial independent, Minúscula, que després d’haver-se consolidat com un taller de petites joies en castellà, ha decidit, per alegria d’uns quants, d’apostar també pel català, i gràcies també a la determinació de la traductora, Anna Cassasas, que podem conèixer de primera mà els començaments, ben poc usuals, d’aquest escriptor.

Les citacions de l’entrada Nosaltres els mandrosos corresponen a les pàgines 75, 102, 95, 77, 67 i 31