Si encara hi sou a temps

«Fills de les mares encara vives, no oblideu mai més que les vostres mares són mortals. No hauré escrit en va, si un de vosaltres, després de llegir el meu cant de mort, és més afectuós amb la seva mare un vespre gràcies a mi i a la meva mare.»

 

Convé no oblidar, convé no oblidar mai, que aquells que estimem no hi seran sempre.

I per això, si encara hi som a temps, cal mirar al nostre voltant, i fer balanç, i córrer a prop d’aquelles persones que de veritat ens importen i oblidar, per un moment, la resta del món.

Com sota el vel de la nit

«(…) i va entendre clarament que enlloc del món no hi havia cap persona més propera, més estimada i més important per a ell; ella, perduda enmig de la multitud provinciana, aquella dona petita que no tenia res d’especial, amb uns binocles vulgars a la mà, omplia tota la seva vida, era el seu dolor, la seva alegria, la seva felicitat, l’única felicitat que desitjava, i amb el fons d’una orquestra dolenta, d’uns violins mediocres, pensava en com n’era de bella. Pensava i somniava.»

St. Petersburg, 2013. Noia i gosset. (photo by @OriolMD)

La dama del gosset és la història d’un adulteri, sí, i de com ens pot canviar la vida sense que ens n’adonem i de cop ens trobem dividint el món en dos: ella (ell) i tota la resta. Però és també la història de tot allò que ens passa mentre no ens passa res.

De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»

Tantes dones soles fortes

«A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això.»

Summer Interior, E. Hopper 1909 [Public domain], via Wikimedia Commons

Hi ha com un arc invisible que uneix l’Interior d’estiu, de Hopper —Amèrica, doncs— amb les dones de la narrativa de Petruixèvskaia, que transiten per l’hivern (meteorològic o moral) rus.

Dones abandonades, desesperades, abatudes, lluitadores, optimistes, innocents, salvatges, indòmites, i que surten indiscutiblement, molt més ben parades que qualsevol dels homes que poblen aquestes pàgines. Uns homes tocats per l’alcohol, la follia, la luxúria, la peresa i que només de tant en tant tenen una mica de llum.

Històries breus i contundents, com el primer got de vodka de l’adolescència que et prens d’un sol glop, enlluernat pel nom i pels ressons exòtics d’aquestes dues síl·labes: vod-ka, que et porten a carrers buits i nevats, cares tristes, abrics i botes; habitacions petites, plenes de fum, parets que s’escrostonen, i ànimes que busquen la redempció en l’acohol. O potser només una mica d’escalfor (física i moral).

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»

Viure com si

-No tenim mai la companyia humana que voldríem. Sempre ens hem de quedar amb una altra cosa.

 

L’última nit és un combat de boxa que adés el perds per punts adés per KO, però que no vols que acabi mai.

 

Jack Dempsey in ring (Photo at George Grantham Bain collection)

Escrit amb la precisió d’algú que sap que en els detalls s’hi pot trobar la diferència entre la vida o la mort (Salter va ser pilot d’avió militar),  cada conte és un mecanisme perfecte que no té cap peça sobrera o gratuïta i on cada frase s’ha polit obsessivament fins a deixar-la esmolada i brillant com un bisturí.