Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

15_llibres_books (4)

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

Continua llegint

Anuncis

Del mort, i del qui el vetlla

«Comprenia també dona Obdúlia que el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones assenyades que pensen com ella, i el dels pertorbats que opinen d’una altra manera.»

I de cop, amb aquelles primeres línies, tots els prejudicis, totes les prevencions, tots els recels que m’havien allunyat durant anys de Villalonga, acabaven de caure esmicolats, i no podia sinó admirar (i envejar) la lucidesa i la valentia de Joan Sales quan va incorporar Mort de dama al seu catàleg.

Mort de dama, 6a edició, Barcelona, 1967, El club editor (photo by @OriolMD)

 

Sales va ser sempre un home compromès. Compromès i coherent fins a les darreres conseqüències amb la llengua i la cultura del país. Va voler crear un públic per a la novel·la catalana (o redescobrir-lo, després del sotrac de la Guerra amb Espanya, l’exili de les ments més brillants del país, i els anys fosquíssims de la persecució de l’idioma -que encara dura), perquè sense públic no hi ha cultura. Va entendre que a aquest públic només hi arribaríem amb un indiscutible vocació de qualitat i exigència, però fugint de l’elitisme i de la torre d’ivori; i sempre va tenir una clara idea del model de llengua: lluny de l’encarcarament de cert noucentisme, però alhora genuí i naturalíssim. No s’hauria de poder tenir el grau en magisteri, ni en periodisme, sense haver passat per la prosa dels mestres que va publicar, i encara publica, el Club editor… (llaors per Maria Bohigas, que va recuperar del pou l’editorial del seu avi, i n’ha tornat a fer un referent).

Continua llegint