Del mort, i del qui el vetlla

«Comprenia també dona Obdúlia que el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones assenyades que pensen com ella, i el dels pertorbats que opinen d’una altra manera.»

I de cop, amb aquelles primeres línies, tots els prejudicis, totes les prevencions, tots els recels que m’havien allunyat durant anys de Villalonga, acabaven de caure esmicolats, i no podia sinó admirar (i envejar) la lucidesa i la valentia de Joan Sales quan va incorporar Mort de dama al seu catàleg.

Mort de dama, 6a edició, Barcelona, 1967, El club editor (photo by @OriolMD)

 

Sales va ser sempre un home compromès. Compromès i coherent fins a les darreres conseqüències amb la llengua i la cultura del país. Va voler crear un públic per a la novel·la catalana (o redescobrir-lo, després del sotrac de la Guerra amb Espanya, l’exili de les ments més brillants del país, i els anys fosquíssims de la persecució de l’idioma -que encara dura), perquè sense públic no hi ha cultura. Va entendre que a aquest públic només hi arribaríem amb un indiscutible vocació de qualitat i exigència, però fugint de l’elitisme i de la torre d’ivori; i sempre va tenir una clara idea del model de llengua: lluny de l’encarcarament de cert noucentisme, però alhora genuí i naturalíssim. No s’hauria de poder tenir el grau en magisteri, ni en periodisme, sense haver passat per la prosa dels mestres que va publicar, i encara publica, el Club editor… (llaors per Maria Bohigas, que va recuperar del pou l’editorial del seu avi, i n’ha tornat a fer un referent).

Molt s’ha repetit (potser és per això que jo l’avorria sense haver-lo llegit) que ens retrata amb ofici de taxidermista les darreres convulsions d’un món que se’n va, que es fon i es dissol a mesura que emergeixen els primers indicis del món que arriba. Molt s’ha parlat del Lampedusa, i d‘El Guepard. I tot això és cert, i potser calia dir-ho, però ara ja està dit, i ja tothom ho sap, i ja no és més que blablabla.

El que fa Villalonga, i Mort de dama, tan singular i imprescindible, és que és un mestre de la ironia, que d’aquest món se’n fot i se’n burla amb tanta tendresa com distanciament. Amb tant de sarcasme com amb nostàlgia. Diàlegs precisos i subtils, sovint acotats per un incís del narrador que ens dóna el timbre amb què cal interpretar-los, i que diseccionen uns tipus i una societat que cavalquen de l’esperpent a l’elegia.

Però llavors t’adones que encara estaves rient quan sense saber com t’has descobert amb el somriure congelat a la cara quan has entès que aquell món que un dia va ser, en el fons voldríem que no marxés encara, com qui assisteix al darrer acte d’una darrera representació que sap que veu per últim cop.

La sort és que acabat Mort de dama encara tens per endavant la resta de novel·les cicle de Bearn.


«Tots ells solien viure dissipadament a la joventut i tornaven avars i virtuosos a la vellesa: és el procés de les persones equilibrades.»


−On són −demanava una vella, en el mateix to d’enyorança que si declamés où sont les nieges d’antan– aquelles criades d’altre temps que eren com cans i que s’haurien deixat matar per noltros?


«El barri antic respecta el talent, però el vol enfora.»


−Aquesta senyora és descomunal i sembla posseïda −digué sense concretar si per les muses o el dimoni.


«A Palma existien diaris de les tendències més oposades, però qui no conegués llurs filiacions, els podria confondre fàcilment, de tal manera es regien per la llei de les frases fetes.»


«El marquès de Collera acabava de morir de sobte en una casa de mala anomenada, i en els salons de dona Obdúlia, on arribà la notícia a entrada de fosc, tothom estava horroritzat. El fet, tanmateix, no era insòlit, i recordaven que el pare del difunt marquès havia mort a ca una pecadora que li deien La Cubana. Els Collera, com totes les famílies importants, fins en això eren tradicionalistes.»


Mort de dama, dins El cicle de Bearn, Llorenç Villalonga. RBA-La Magrana, Barcelona 2014

I si en voleu saber una mica més podeu anar a El cicle de Bearn

Si us agradat, potser us agradarà Entre el somriure i la rialla

O si, per contra esteu voleu canviar radicalment de registre, proveu-ho amb

Viure com si, o Tantes dones soles fortes  

Anuncis

4 pensaments sobre “Del mort, i del qui el vetlla

  1. Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu

  2. Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu

  3. Retroenllaç: Com un fil invisible | El subratllat és meu

  4. Retroenllaç: Cops de cap un cop i un altre | El subratllat és meu

Els comentaris estan tancats.