«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »
Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent
Metro de Nova York, agost 2009
A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries, pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.
Que ja ho sabíem, eh, però no ho podíem evitar. I ens diem que la propera vegada… però sabem que la propera vegada ens hi tornarem a fotre de cap i, per més ensangonats que en sortim (perquè molt anar fent conyetes, però més d’un cop hem pres mal de veritat), per més mal que haguem pres, no podrem evitar el sentiment d’haver fet el que tocava, d’haver actuat com crèiem, i sense por de les conseqüències. I ens sentim orgullosos d’haver obrat rectament.
Idiotes.
En Twain també tenia els seus murs i les seves dèries: una certa idea de la religió, l’estultícia de la raça humana (possiblement ell diria que l’una no és possible sense l’altra, i que l’altra fa que l’una adquireixi tons grotescos i inversemblants –inversemblants, és clar, per tot aquell que no és estult), l’esclavisme, la superstició (ai! això ja ho hem dit!!).
Però en Twain, també era molt més llest (potser per això ell és uns dels pares de la lite nord-americana mentre que els tossuts i orgullosos escrivim blogs el dissabte a la tarda), i com que sabia que amb arguments racionals ho hauria tingut negre, va optar per esmolar el ganivet de la ironia i es va dedicar a esbudellar, sempre amb un somriure murri, aquelles creences que li semblaven més irracionals i absurdes. El sarcasme i l’enginy són omnipresents en gairebé tota la seva obra -si poseu Twain quotes a Google, us sortiran dos milions de resultats, i la seva popularitat va ser tan gran, que a l’obituari que li va dedicar el New York Times el 22 d’abril del 1910, començava dient que ningú podria negar que havia estat the greatest American humorist of his age.
El que passa és que els dolents també són molt hàbils i molt llestos i així com ens han volgut fer creure que el Gargantua era una astracanada i que els Viatges de Gulliver eren poc més que contes per nens, també ens han volgut vendre que Twain és un autor escabellat d’inofensives novel·les juvenils (encara corre per casa un exemplar de Tom Sawyer, amb les pàgines esgrogueïdes, que em van fer llegir als 10 anys… ).
Però Twain també va ens deixar obres potser menors però també menys fàcilment descafeïnables, com aquestes Cartes des de la Terra en les que un àngel exiliat explica als seus companys del Cel quina cosa és aquesta que han inventat els homes i que es diu religió.
«(…) el Cel de l’ésser humà respon a un pla meditat i pensat, molt clar i definit: és a dir, que contingui, en tots els seus detalls, totes i cadascuna de les coses que l’avorreixen i li resulten repulsives, i ni una sola de les que li agraden.»
«Consisteix, pura i simplement, en un seguit d’entreteniments que, aquí a la Terra, li importen poc menys que un rave, però que, en canvi, està segur que li agradaran un cop sigui al cel.»
«La mera idea de mantenir aquestes relacions l’excita; l’oportunitat els torna bojos. Quan només pensa en això és capaç d’arriscar la vida, la reputació i, en fi, qualsevol cosa –fins i tot la seva estranya idea de Cel- per tal d’aprofitar aquesta oportunitat i cavalcar-la fins al seu clímax estremidor. De la joventut fins a l’edat madura, homes i dones valoren la còpula per sobre de tots els altres plaers combinats, però és així com us ho explico: al seu cel no hi existeixen les relacions sexuals. En lloc d’això, preguen.»
«Recordeu: al Cel de l’ésser humà no i ha cap possibilitat exercir l’intel·lecte, ni res per alimentar-los. Allà s’hi podriria en un any, fins a fer pudor. S’hi podriria, faria pudor, i aleshores assoliria la santedat. Tota una benedicció, certament, perquè només els sants podrien aguantar els gaudis d’aquest manicomi.»
«Moltes de les persones que habiten aquest lloc posseeixen la capacitat de raonar, tot i que pel que fa a la religió no l’utilitza gairebé ningú.»
«…l’ésser humà està fet per ser inquisitiu i curiós. Mentre que el sacerdot, com Déu, al qual imita i del qual n’és representant, té com a missió des del començament, evitar que l’ésser humà arribi a saber res que sigui útil.»
«S’obliden d’esmentar que els Seus moviments són els més lents de l’Univers. Que el Seu Ull que mai no dorm ja podria, ja, perquè triga un segle a veure el que qualsevol altre ull apreciaria en menys d’una setmana; que no hi ha al llarg de la història un sol exemple de què Ell pensés primer en un acte noble, sinó que sempre hi va caure una mica després que se li acudís a algú altre, i que aquest altre el portés a terme. Llavors és quan arriba Déu i en cobra els dividends.»
«Si la ciència elimina una malaltia que ha estat fent l’obra de Déu, és ell qui en rep tot el mèrit (…). Quan la gent exasperada es rebel·la i enderroca la tirania que porta segles oprimint el poble, i allibera una nació, el primer que fan des del púlpit de l’església és anunciar-ho com una obra divina.»
«L’Antic Testament ens ofereix una imatge del Déu d’aquest poble abans que hi hagués religió, i el Nou ens presenta la visió posterior. L’Antic Testament s’interessa principalment per la sang i per la sensualitat. El Nou, per la salvació. Això sí, la salvació mitjançant el foc.»
«La vida no era un regal valuós, però la mort sí. La vida era un somni febril fet d’alegries amargades pels patiments, de plaers enverinats pel dolor. Un somni que era un malson confús de delits espasmòdics i fugissers, d’èxtasis, d’exultacions i de felicitats, barrejats amb infortunis perllongats, penes, perills, horrors, desil·lusions, derrotes, humiliacions i desesperació. En fi, la maledicció més feixuga que pogués imaginar l’Enginy Diví. Però la mort, en canvi, era tranquil·la, bondadosa, dolça; la mort curava l’esperit abatut i el cor destrossat, els donava descans i oblit. La mort era la millor amiga de l’home, la que alliberava d’una vida insuportable.
Amb el temps la Deïtat s’adonà que la mort era un error, per insuficient. (…) Va inventar l’infern i el va proclamar.»
«Si Déu tingués un lema, seria “que no s’escapi cap innocent.” Ja recordareu el que va fer durant el Diluvi.»
Cartes des de la Terra. Mark Twain. Àtic dels llibres. Barcelona, 2015. Traducció de Clàudia Casanova (134 pàgines)
Si en voleu saber una mica més podeu anar a Cartes des de la Terra
I si us ha agradat potser us agradarà Entre el somriure i la rialla i Del mort, i del qui el vetlla
El subratllat és meu 
Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu
Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu