Entre el somriure i la rialla

Three men in a boat

Three men in a boat

Poc després que el 1774 Goethe publiqués el Werther, es va estendre per centre Europa una Werther-Fieber que féu que els joves n’adoptessin exaltats els costums, es vestissin amb la mateixa roba, i es suïcidessin en massa per amor. Quan cent anys  després, Jerome publicava la seva novel·la, l’únic que va passar és que les vendes d’embarcacions per al Tàmesi van augmentar un 50%.


Cosa que ens demostra, un cop més, la solidesa de la famosa ironia dels anglesos perquè, com si no s’explica que es posés de moda això de navegar riu amunt, després de conèixer l’atropellada aventura d’en George, en Harris, en J i en Montmorency, el gos.

Des d’aleshores  diu que ja se n’han venut més de 50 milions de còpies, la qual cosa vol dir, si no he errat els càlculs, que mentre jo he estat escrivint aquest post, se’n deuen haver venut uns 100 exemplars, 200 exemplars 300 exemplars (i si no acabo aviat exhauriré l’edició sencera!).

I és que sentir, més que llegir, el relat d’aquests tres gentlemen (i el gos) per boca del modestíssim J, ens farà passar ben be dues o tres hores (clinc!! 200 exemplars més!) navegant entre el somriure i la rialla. I no només entendrem d’on ve l’humor de les novel·les d’en Wodehouse,  la ironia d’Evelyn Waugh o alguns guions dels Monty Python, sinó que no podrem evitar de pensar que potser és per això que els anglesos van tenir en Churchill i els alemanys, en canvi… llegiu-lo. Riureu.


«Jo no puc quedar-me assegut mentre una altra persona està treballant i traient el fetge per la boca. Necessito aixecar-me i supervisar-ho tot, passejar-me amb les mans a les butxaques i dir-li què ha de fer. És el meu caràcter enèrgic. No puc evitar-ho.»


«A mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la. M’agrada tenir-ne sempre a la vora: la idea de desempallegar-me’n gairebé no la puc suportar.

De feina no en tinc mai prou, jo: acumular-ne s’ha convertit gairebé en la meva passió, i el meu estudi n’està tan ple, que pràcticament ja no en cap ni un gra més. Aviat m’hi hauré de construir una altra ala.

I a més en tinc molta cura, de la meva feina. Home, bona part d’aquesta feina és un poder meu des de fa anys i panys, i encara no hi he posat ni un dit a sobre. N’estic molt orgullós, de la meva feina: ara i adés la baixo i l’espolso. No hi ha ningú que tingui la seva feina tan ben conservada como jo.»


«Una de les idees fixes d’en Harris és que sap cantar cançons còmiques; en canvi, la idea fixa d’aquells amics d’en Harris que l’han sentit provar-ho és que no en sap i no en sabrà mai, i que no se li hauria de deixar provar-ho.»


«No, n’hi hauria massa! Serien els pubs on no havia entrat mai, que es farien famosos. “Únic pub del sud de Londres on en Harris no va prendre mai una copa!” La gent hi acudiria en munió per veure què li passava, a aquell pub.»


«M’agrada veure com rema un vell barquer. Sobretot si l’has llogat a tant l’hora. El seu estil té una bellesa serena i assossegada. No l’afecten la pressa, la impaciència ni l’afany vehement que de mica en mica estan convertint-se clarament en la desgràcia de la vida al segle XIX. No s’escarrassa contínuament per avançar les altres barques.»


«Sempre es pot reconèixer un gat vell de riu per la manera com s’escarxofa a la barca envoltat de coixins i per com anima els remers explicant-los anècdotes de les extraordinàries proeses que va dur a terme la temporada passada.»


«Ningú no s’hauria imaginat mai que aquest treball fos perillós, però ara, mirant enrere, el que m’estranya és que cap de nosaltres sigui viu per explicar-ho.»


«No hi ha res de més atractiu, al meu parer, que un vestit de barca triat amb bon gust. Però un “vestit de barca” –i això convindria que ho entenguessin totes les senyores- ha de ser un vestit que es pugui dur en una barca, i no només dintre una urna de vidre. Una excursió s’espatlla completament si hi ha gent a la barca que està tota l’estona preocupant-se més del vestit que no pas del viatge.»


«De totes les experiències relacionades amb la sirga, la més emocionant és quan t’arrosseguen les noies. És una sensació que ningú no s’hauria de perdre. Sempre calen tres noies per sirgar: dues que aguanten la corda u una altra que corre i corre al voltant fent rialletes.»


«És una cosa d’allò més curiosa, però no llegeixo mai la propaganda d’una nova medicina sense veure’m arrossegar a la conclusió que pateixo la malaltia concreta de què es tracta en la seva manifestació més virulenta. (…)

Així doncs, vaig començar per ordre alfabètic: vaig consultar artrosi i em vaig assabentar que l’estava agafant, i que la fase aguda començaria al cap d’uns quinze dies. La malaltia de Bright només la tenia (i em va alleujar saber-ho) en una forma modificada, i, si era per aquesta malaltia, encara podria viure anys i panys. El còlera el tenia, amb serioses complicacions, i amb la diftèria semblava que ja hi havia nascut. Vaig resseguir amb cura totes i cadascuna de les lletres de l’alfabet i l’única malaltia que vaig concloure que no tenia era el genoll de les minyones.

(…)

Quan vaig entrar a la sala de lectura era un home sa i feliç; quan en vaig sortir m’esmicolava com una ruïna decrèpita.»

Tres homes en una barca (per no parlar del gos). Jerome K. Jerome. Blackie Books. Barcelona 2015. Trad. Josep Marco, 2000 (237 pàgines)

Si en voleu saber una mica més, podeu anar a Tres homes en una barca

Photo by @OriolMd

I si us ha agradat, potser us agradarà Del mort, i del qui el vetlla

IMG_8067

Advertisements

9 pensaments sobre “Entre el somriure i la rialla

  1. Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu

  2. Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu

  3. Retroenllaç: Avui que fem mig any | El subratllat és meu

  4. Retroenllaç: Cops de cap un cop i un altre | El subratllat és meu

  5. Retroenllaç: TRES HOMES EN UNA BARCA (per no parlar del gos), de Jerome K. Jerome | Tot és una mentida

  6. Completament d’acord!! L’humor anglès és el millor!! Si no el coneixes, et recomano també la lectura de P.G. Wodehouse, q retrata magistralment i amb una ironia mordaç la relació entre el senyoret aristòcrata i l’inoblidable majordom Jeeves.
    En català ho va publicar fa anys l’ed. Columna, però costen de trobar. I en castellà, Anagrama.
    Val molt molt la pena!!

    M'agrada

  7. Hola. L’he llegit aquesta setmana i l’he trobat molt divertit. Soc molt aficionat a l’humor angles i aquest llibre m’ha referenciat a lectures anteriors tipus Si,ministre o les pelicules de Monthy Pyton. A seguir…

    Liked by 1 person

Els comentaris estan tancats.