«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»
D’una manera o d’una altra, totes les (bones) lectures ens fan una mica més rics i una mica més savis, tot i que sovint aquesta sapiència no faci sinó donar-nos nous dubtes, però després hi ha els llibres que ens marquen i ens fan créixer. Cicatrius a la memòria, a l’ànima o a l’esperit. Que ens acompanyaran sempre, com els amors de joventut que no ens acaben d’abandonar mai: no és fins molt més tard que ens adonem que ens van deixar solcs molt profunds, i que és per ells que som com som. Cadascú té seva llista, i no en trobaríem dues d’iguals.
Jo hi duc tatuades Les flors del mal de Baudelaire, en la versió de Benguerel; una edició d’Edhasa dels anys 90 que vaig comprar a la llibreria Roca de Valls, una mica per casualitat i que llegit el primer vers no vaig poder parar fins que em feien mal els ulls. O l’Artista de l’endurança de Kafka, que em va arribar abans que la Transformació i li va preparar el terreny. El Werther, de Goethe, El Vell i la mar, i El Carrer estret, de Josep Pla.
D’uns anys abans n’hi ha algun que ja no recordo com em va caure a les mans, com la versió de les històries del Rei Artús de Howard Pyle que publicava Laertes —alguns anys més tard descobriria el Chrétien i me n’enamoriaria. O el Tristany de Bédier que em va fer llegir un dels millors professors que he tingut mai.
Però si furguéssim fins al fons en trobaríem dos que vénen a ser els pilars sobre els quals se sosté la resta i que expliquen molt del que vindria després: la Història de Tabalet, i Brillant, el tren que va salvar una vaca: me’ls llegia el pare quan jo no devia tenir més de cinc anys i encara els conservo en unes velles edicions de La Galera de què no me n’he volgut separar mai.
Però tot passa, i hi ha un moment en què la finestra es tanca i la resta de llibres que han de venir, per més que ens colpeixin, ja no ens transformaran d’aquella manera irreversible i fundacional com havien fet els altres.
A partir d’aquest moment, si tenim sort, ens trobarem amb llibres que potser ens canvien, matisen, enriqueixen, la nostra visió del món, però difícilment diríem que ens forjen el caràcter.
Com El sagrat i el profà, d’Eliade, que vaig llegir per primer cop en una edició castellana (fins fa poc, l’única que hi havia) furtada de casa el meu oncle i que encara no li he tornat (però han passat més de 20 anys, així que, si estàs llegint això, sàpigues que ja ha prescrit). Eliade em va ensenyar a entendre la realitat d’una altra manera i em va donar una altra manera de mirar, però ja no va ser a temps de canviar-me.
Així, les lectures es van succeint, algunes més profitoses que d’altres, i encara que totes, si s’ha sabut triar, ens deixin el seu pòsit, sovint no passen de fer-nos una mica més rics i una mica més savis.
Però llavors, de tant en tant, només de tant en tant, ens trobem amb llibres i autors que esdevindran referents ètics, morals i vitals per la resta dels nostres dies. I que si ja no ens canvien el caràcter, sí que ho fan amb la nostra visió del món —que ve a ser la manera de canviar-nos el caràcter a partir dels 30. Que ens fan trontollar algunes de les creences que teníem, o que acaben de sedimentar, i fixar el que abans només eren intuïcions, llampecs, sospites, i hi donen la forma que els mancava.
Vida i destí és un d’aquests llibres. Avui, primer lliurament; ben aviat, més.
«Com més tristesa hi ha en l’home i menys esperances té de sobreviure, millor, més generós i més bo és.»
«He vist que l’esperança gairebé mai va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint.»
«Sofia Óssipovna constatava amb estupor que, si bé el procés d’evolució havia requerit milions d’anys, n’hi havia hagut prou amb uns quants dies per fer-ne el camí invers, el camí que va de l’ésser humà a la bèstia bruta i miserable, desproveïda de nom i de llibertat.»
—L’home no entén que les ciutats construïdes per ell no són part integrants de la natura. Si vol defensar la seva cultura dels llops, de les tempestats de neu o de les males herbes no es pot permetre deixar el fusell, la pala o l’escombra. N’hi ha prou que es quedi somiant truites, que es distregui un o dos anys, perquè tot se’n vagi en orris: els llops surten del bosc, els cards floreixen i tot queda sepultat sota la neu i la pols. Quantes grans capitals no han sucumbit sota la pols, la neu i les males herbes.
«El segle d’Einstein i de Planck era també el segle de Hitler. La Gestapo i el renaixement científic eren fills d’una mateixa època.»
«Durant mil anys, Rússia havia estat el país de l’autocràcia i del despotisme il·limitat, i el país dels tsars i els seus favorits. Però en aquests mil anys d’història russa no havia existit mai un poder comparable al de Stalin.»
«Cada època crea un déu a la pròpia semblança.»
«El feixisme i l’home no poden coexistir. Quan el feixisme venç, l’home deixa d’existir, queden només criatures antropoides que han patit una transformació interna. Però quan és l’home, dotat de llibertat, raó i bondat, el qui venç, llavors és el feixisme que mor, i els qui s’hi havien sotmès tornen a ser homes.»
«Perquè l’individu és el gran enemic del feixisme.»
«El realisme socialista és l’afirmació de la superioritat de l’Estat i el decadentisme és l’afirmació de la superioritat de l’individu.»
«Però un home que sempre ha pensat no se’l pot obligar a deixar de pensar.»
«El destí condueix l’home, però l’home el segueix perquè vol i es lliure de no fer-ho.»
«Comprenia vagament que, sota el feixisme, l’home que vol continuar sent un home té una opció més fàcil que la de conservar la vida: la mort.»
«La mort! S’havia tornat familiar i sociable, visitava la gent sense formalitats, als patis, als tallers; anava a l’encontre d’una mestressa de casa al mercat i se l’emportava amb el seu sac de patates; s’immiscia en els jocs dels nens més petits; donava un cop d’ull a un local on les modistes, cantussejant, s’afanyaven a acabar de cosir l’abric de l’esposa del comissari; feia cua per comprar el pa; s’asseia al costat d’una velleta que sargia unes mitges…
La mort feia la seva feina i la gent, la seva. De vegades permetia acabar el cigarret, mastegar el menjar; altres vegades sorprenia l’home de manera grollera, entrava com la mestressa de casa, donant copets a l’esquena i deixant anar una rialla estúpida.»
«No hi ha destí més dur que sentir que un no pertany al seu temps. (…) El temps només s’estima aquells que ha engendrat: els seus fills, els seus herois, els seus treballadors. Mai, mai no s’estimarà els fills del temps passat, així com les dones tampoc no s’estimen els herois del temps passat, ni les madrastres s’estimen els fills d’altri.
Així és el temps: tot passa, només ell resta. Tot resta, només el temps passa.»
Vida i destí. Vassili Grossman. Cercle de lectors / Galaxia Gutenberg, 2008. Traducció de Marta Rebón (1094 pàgines).
Aquesta primera tria de citacions corresponen a les pàgines 390, 100, 101, 236, 550, 107, 962, 1055, 108, 234, 347, 451, 672, 670, 674 i 54.
Si en voleu saber una mica més, podeu fer clic aquí.
O si voleu comprar el llibre, aquí en tapa dura, i aquí, butxaca.
El subratllat és meu 
Retroenllaç: La llar o les fogueres | El subratllat és meu
Sí, sembla mentida com algunes lectures ens marquen i ens acompanyen sempre.
Diria que possiblement en la immensa majoria de casos, en aquest camí lector sempre hi trobarem o bé uns pares que van fer amb nosaltres els primers passos, quan potser encara no sabíem llegir, o bé un professor que ens va descobrir alguns dels llibres q ens hauria d’obrir les portes d’aquest món fascinant. I molt sovint, també, totes dues coses, com en el teu cas o el meu.
Gràcies pel comentari! :)
M'agradaLiked by 1 person
Fer-se gran a cop de llibre…i recordant aquells textos que ens explicaven a cau d’orella. Cada temps té les seves històries, i totes elles gravades a foc. A mi encara em ressona “Esmola que esmola fes dagues daguer, fes dagues que passin les malles d’acer…” que cada vespre reclamava per aclucar els ulls, no sabent ni com va anar a parar a mans de la meva mare.
Res, que sort dels referents, dels bons professors de literatura (a mi també em van regalar el plaer d’en Tristany de Bédier, o La papallona, de l’Oller) i de la necessitat.
I que com glacen les sang tots i cadascun dels fragments que has escollit… amb ganes de més. Gràcies!
M'agradaLiked by 1 person