«(…) i un cop fet el primer disbarat, els altres segueixen com les cireres d’un cove.»
Poble pescador 1902-1912, de Ramon Pichot (1871-1925)
«La Marí viu a l’extrem del poble en una casa tota queixals, geps, teranyines i trencacolls. Quan la Marí entra per la porteta de casa seva amb unes mitges de seda i una ampolla d’olor, deixa anar dues llàgrimes de ràbia, perquè aquell cau només és bo per ratapinyades o per un home que es vulgui penjar.»
«En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents —algun d’ells publicats—, però reconec que allò no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer»
«Per la Marí i per moltes xicotes del poble, un capellà és un que se la passa bé i viu amb l’esquena dreta, d’una manera vergonyant i poc d’home, fent comèdia, nedant i guardant la roba.» Continua llegint
«Però ni tan sols Herodes va vessar sang en nom del mal: la va vessar en nom del seu propi bé.»
Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485).
«Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general.»
És del tot impensable —i fóra del tot irresponsable intentar-ho— pretendre encabir l’essencial d’una obra tan immensa comVida i destí en un blog com aquest.
Si sovint ja costa amb obres molt més breus —mai m’abandona del tot la sensació que he deixat fragments fora, o que algun dels que he triat potser haurien hagut de quedar-se a l’esborrany— doncs imagineu-vos el pànic i el vertigen amb una obra de la magnitud de la novel·la de Grossman.
«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»
D’una manera o d’una altra, totes les (bones) lectures ens fan una mica més rics i una mica més savis, tot i que sovint aquesta sapiència no faci sinó donar-nos nous dubtes, però després hi ha els llibres que ens marquen i ens fan créixer. Cicatrius a la memòria, a l’ànima o a l’esperit. Que ens acompanyaran sempre, com els amors de joventut que no ens acaben d’abandonar mai: no és fins molt més tard que ens adonem que ens van deixar solcs molt profunds, i que és per ells que som com som. Cadascú té seva llista, i no en trobaríem dues d’iguals.
«A la seva banda i a la nostra, hi ha moltes dones que no abraçaran mai més llurs marits, molts fills que no reveuran llurs pares, molts soldats que no podran tornar a casa. (…) Sortim al carrer amb una tristesa infinita. I amb una ràbia que, si es pogués transformar en força, esborraria tota la crueltat de la guerra.»
Avui fa vint-i-dos anys que va morir Pere Calders.
Que brillants que són les postals de la ILC
Potser aprofitar aquesta efemèride per reprendre el blog (ara en parlarem, d’això) pot semblar una mica fúnebre, macabre, si es vol —per què no aprofitar l’aniversari d’un naixament, o de la publicació de tal o qual novel·la imprescindible, en lloc de recórrer a l’obituari?— però què hi farem, a vegades són ben misteriosos els mòbils que ens agullonen, i aquest matí, quan he vist el primer tuit que en parlava, ha estat com sentir un dard al clatell i dir-me: d’avui no passa.
Però anem a pams. Abans, una disculpa (o una explicació, en tot cas).
«La ment té una immensa capacitat d’oblit. Providencialment; si no fos així, en el caos de records fútils, seria impossible recordar-se de res d’útil o de coherent. (…) Si ho recordéssim tot perfectament, mai no seríem capaços de generalitzar; perquè només ens vindrien al cap imatges individuals, precises i diferents.»
Sitges (Photo by @OriolMD)
Algun dia haurem de pensar a obrir un fil d’entrades dedicat, exclusivament, a les editorials —i més endavant, a les llibreries. A les que encara creuen que el que fan té un valor, diguem-ne, perdurable. A les que es neguen a passar del negoci del vi al de l’embotellat —però compte, no perquè descurin el continent, car saben que el continent (paper, disseny, tipografia, cobertes…) és part indestriable del contingut.
«Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s’arriba a la meta com si no, en tots dos casos l’amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l’home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador.»
El port de Brӑila, al delta del Danubi, Romania (photo @ Brӑila)
Potser és això. Potser és només això, lluitar contra el destí i no deixar-se vèncer. Altrament, els somnis no són sinó somieigs, il·lusions i malabarismes verbals que ens fem a nosaltres mateixos quan, de tant en tant, encara fem veure que ens els volem creure. Continua llegint
El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.
Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.
Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).
Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.
«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»
Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)
«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.» Continua llegint
«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»
El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)
Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.
Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.
Compartir la passió per la literatura i l'art.
"I els qui van a cavall o en tractor no són pas els escriptors, sinó els lectors." Varlam Xalàmov
República, ciutadania activa i política quotidiana
Assaig, creació i crítica literària
Un passeig per la diversitat
El reto de no dejar de aprender de los hijos.
Com puc col·laborar amb vosaltres? Coneixeu-me.
Fragments de llibres que val la pena compartir
Celebrating the best in children's storytelling and illustration
Escrits
un racó dedicat als llibres
Quan el català és minoria
Societat d'Amics de Marcel Proust
Si no et pots explicar a tu mateix amb coherència, emmalalteixes
Blog sobre traducció i llengua. En català i des de Calella. Per Anna Rosich i Soler.
El subratllat és meu 