Com un fil invisible

El Crist de nou crucificat. N. Kazantzaki. Capítol 11

El Crist de nou crucificat. N. Kazantzaki. Capítol 11

Amb molt d’encert i valentia, i amb una bona dosi de provocació,  algú va dir no fa gaire que «la coherència és el paradís dels esperits obtusos».

No hi puc estar més d’acord —tant, que més tard o més d’hora, aquesta frase tornarà a sortir en aquest blog i la tractarem com es mereix. Sempre he pensat, a més a més, que la coherència entra en flagrant contradicció amb la naturalesa humana, car som éssers volubles, presoners de les passions, irracionals, sovint incomprensibles… i per tant, del tot incoherents —cosa que ens fa meravellosament atractius i interessants als ulls de qualsevol observador.

Continua llegint

Anuncis

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»

Continua llegint

El que es recorda

 «La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

Nit a Barcelona (photo by @OriolMd)

Nit a Barcelona (photo by @OriolMD)

Només som el que recordem. De fet, només som el que som capaços d’explicar. El que val la pena de ser explicat. Paraules.

Les paraules són el que compta. No la veritat.

Amb quinze o vint mil paraules, no gaires més −trenta, quaranta pàgines− sota un vel de senzillesa, simplicitat i calma, en aquest llibre hi veiem passar la vida. Aquells moments que l’omplen de sentit i de dolor. I ocasionalment, de joia.

Paraules, només paraules. Però les paraules justes. Això és escriure. Això és la vida.
Res més. I res menys.

Continua llegint

Del mort, i del qui el vetlla

«Comprenia també dona Obdúlia que el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones assenyades que pensen com ella, i el dels pertorbats que opinen d’una altra manera.»

I de cop, amb aquelles primeres línies, tots els prejudicis, totes les prevencions, tots els recels que m’havien allunyat durant anys de Villalonga, acabaven de caure esmicolats, i no podia sinó admirar (i envejar) la lucidesa i la valentia de Joan Sales quan va incorporar Mort de dama al seu catàleg.

Mort de dama, 6a edició, Barcelona, 1967, El club editor (photo by @OriolMD)

 

Sales va ser sempre un home compromès. Compromès i coherent fins a les darreres conseqüències amb la llengua i la cultura del país. Va voler crear un públic per a la novel·la catalana (o redescobrir-lo, després del sotrac de la Guerra amb Espanya, l’exili de les ments més brillants del país, i els anys fosquíssims de la persecució de l’idioma -que encara dura), perquè sense públic no hi ha cultura. Va entendre que a aquest públic només hi arribaríem amb un indiscutible vocació de qualitat i exigència, però fugint de l’elitisme i de la torre d’ivori; i sempre va tenir una clara idea del model de llengua: lluny de l’encarcarament de cert noucentisme, però alhora genuí i naturalíssim. No s’hauria de poder tenir el grau en magisteri, ni en periodisme, sense haver passat per la prosa dels mestres que va publicar, i encara publica, el Club editor… (llaors per Maria Bohigas, que va recuperar del pou l’editorial del seu avi, i n’ha tornat a fer un referent).

Continua llegint