Nosaltres, els mandrosos

«Perquè només hi ha bellesa en la il·lusió. I tant si s’arriba a la meta com si no, en tots dos casos l’amargor té gairebé el mateix gust. Els finals sempre són iguals. El que compta, per a l’home de desitjos desmesurats, és la lluita, la batalla que lliura contra el destí mentre aquests desigs persisteixen: això és la vida, la vida del somiador.»

El port de Brӑila , Panait Istrati, Els meus començaments, Mes départs

El port de Brӑila, al delta del Danubi, Romania (photo @ Brӑila)

Potser és això. Potser és només això, lluitar contra el destí i no deixar-se vèncer.  Altrament, els somnis no són sinó somieigs, il·lusions i malabarismes verbals que ens fem a nosaltres mateixos quan, de tant en tant, encara fem veure que ens els volem creure. 

I és que és ben clar que els que excel·lim en el camp de donar-nos excuses que ens evitin acarar el que sabem que hem d’acarar —i les excuses poden ser tan sòlides com la feina, la responsabilitat o el guanyar-se honestament la vida—, és clar que nosaltres, deia, aquestes històries ens les mirem una de mica lluny, com qui contempla un diorama.I potser sí que ens agrada subratllar-les i reflexionar-hi un o dos segons, però tot seguit passem plana i continuem llegint, fent veure que ignorem  les sagetes de l’evidència que acaben de llançar-nos (i de fet, ja fa tants anys que juguem a aquest joc que verament no les sentim), i que si ens haguessin posat un mirall al davant i ens haguessin dit: mira’t, mira’t i avergonyeix-te, no hauria estat pas gaire més efectiu. 

Istrati, que als dotze anys va deixar l’escola per una taverna i que es va passar la vida errant i malvivint, sabia el que volia i, poc o molt, se’n va sortir —i és per això que avui, vuitanta anys després de la seva mort, encara hi ha qui es gasta els quartos editant-lo, i qui se’ls gasta llegint-lo—; per alt que fos el preu que va pagar-ne, se’n va sortir. Com potser ens n’hauríem sortit nosaltres, els mandrosos, si no haguéssim sucumbit a la comoditat.

Però ara ja és tard, i ja fosqueja, i a més a més, fa tanta mandra…


 

«Sé que sóc un home perdut i que per mi ja no existeixen Déu ni cap ànima vivent. Sóc un home sol al món, un home més necessitat que un gos vagabund, un home a qui només queda ajeure’s al mig del carrer ple de passants i morir-s’hi!»


«Penso en casa nostra, humil, però neta, acollidora. Penso en els companys de la meva edat, gairebé tots casats, cadascun amb la seva família, amb la seva feina. Per què aquesta maledicció de no poder fer com ells, com tothom? Què m’empeny contínuament per camins llunyans, quan, al meu país, fins i tot els estrangers es fan una vida i es queden? Què vull, jo? Darrere de què corro?»


«Torna-te’n a casa teva, casa’t amb una ximpleta cosida d’or, viu d’una feina segura i mor en pau. Els somnis?… Els pots covar a la vora del foc de la llar, que no surt tan car com el que encén la sang: el dia que t’arribi la mort, no tindràs cicatrius a la cara. Creu-me Panait… Quan es fa balanç de tots els somnis viscuts el resultat són molts desastres. I està bé que sigui així; si no, la gent només somiaria.»


«Aquella taverna no era una taverna, era un infern. Legions de golafres amb estómacs de boa. Hecatombes de pollastres. Centenars de verats a la brasa. Vint hectolitres de vi al dia.»


«Existia una terra amb sol, amb rius, boscos, alegries desbordants; nosaltres no existíem per a ningú, no hi havia res per a nosaltres. Érem alguna cosa com ara el got que es fa servir per beure, o com la forquilla: qui es fixa en aquests objectes? Qui es pregunta què se n’ha fet, després d’utilitzar-los? Quin ull té temps de fixar-se en un mosso de taverna?»

 

 

Els meus començaments. Panait Istrati. Editorial minúscula, 2015. Traducció d’Anna Casassas (128 pàgines)

Les citacions d’aquesta entrada corresponen a les pàgines 75, 102, 95, 77, 67 i 31

P.S. Després d’haver estat gairebé dos mesos sens publicar, no mereixia menys, però si aneu a aquí, veureu que aquest post val per dos…

 

Anuncis

4 pensaments sobre “Nosaltres, els mandrosos

  1. A vegades m’agafen aquests atacs de realisme/lucidesa que espero (il·lusament?) que algun dia serveixin per reaccionar… Si més no, de moment em serveixen per dir-me que la batalla continua…

    Liked by 1 person

  2. Mmmm… em deixa una mica compungida aquesta entrada. Potser ha estat aquest mirall que mirem de reüll i que menciones. Potser que, malgrat saber-nos còmplices d’aquesta mandra, no deixem d’endinsar-nos en les històries dels qui han presentat batalla fins al final… i això, és dolorós i sovint em costa de justificar.

    Com sempre, enhorabona per les cites i les reflexions. Bentornat!

    Liked by 1 person

Els comentaris estan tancats.