«Però ni tan sols Herodes va vessar sang en nom del mal: la va vessar en nom del seu propi bé.»
Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485).
«Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general.»
És del tot impensable —i fóra del tot irresponsable intentar-ho— pretendre encabir l’essencial d’una obra tan immensa comVida i destí en un blog com aquest.
Si sovint ja costa amb obres molt més breus —mai m’abandona del tot la sensació que he deixat fragments fora, o que algun dels que he triat potser haurien hagut de quedar-se a l’esborrany— doncs imagineu-vos el pànic i el vertigen amb una obra de la magnitud de la novel·la de Grossman.
És cert que quan m’hi vaig posar ja sabia que amb una sola entrada no en tindria prou, però a mesura que anava passant a net els subratllats m’anava aclaparant una sensació de fracàs anunciat i inevitable.
I és que la cosa va així: abans de redactar cap entrada, la primera feina és transcriure en un document tots els fragments triats —no us ho creureu, però les primeres vegades ho feia a mà!—; després els llegeixo i rellegeixo i vaig esporgant la primera tria —la segona, de fet, perquè quan faig la transcripció alguns ja no passen el filtre.
Aquí és on comencen els dubtes i els titubejos, hi ha fragments boníssims, però massa llargs, que no es poden salvar de cap manera; n’hi ha que són brillants, però que fora de context perden força o sentit; sovint hi ha parells de fragments igual de bons, però redundants en un full com aquest; i finalment hi ha l’angoixa de no haver passat per alt alguna frase magnífica, alguna descripció brillant, algun paràgraf il·luminador que, per la raó que fos —un mal dia, poca traça o simplement, estultícia— no vaig arribar a subratllar i que ara ja no recuperaràs més.
Així, quan vaig haver passat a net els fragments tirats de Vida i destí em vaig trobar amb un document de gairebé deu pàgines… només de citacions! Però vaig pensar, te’n sortiràs i vaig aconseguir fer una primera entrada més o menys presentable; tot just publicada vaig començar a preparar la segona, aquesta que ara llegiu.
Però aviat em vaig trobar enviant a la paperera esborrany rere esborrany. Ara treia un fragment, ara el tornava a posar, i tot plegat amb una sensació d’injustícia cap a la novel·la que cada cop es feia més gran. Perquè és evident que fos com fos, deixaria fora massa coses, i si bé en algun cas he arribat a dedicar fins a tres entrades a obres que s’ho valien, per aquesta n’haurien calgut vint…
Així que he decidit esborrar tot el que havia escrit i fer una tria d’un únic capítol de l’obra: si en un sol capítol de vuit pàgines —sí, vuit!— s’hi troba tot això, com no han de ser les més de mil restants…
No sé si l’experiment té gaire sentit ni si servirà a algú per copsar la immensitat d’aquesta novel·la —immensitat que creix quan sabem que va estar a punt de perdre’s: uns companys dissidents de Grossman van aconseguir treure de la Unio Soviètica, els originals microfilmats de la novel·la, que no es publicaria fins al 1980— però com que ja n’he fet una entrada més convencional, crec que me la puc jugar.
Tots els fragments que acompanyen aquesta entrada corresponen al capítol 16 de la segona part —el llibre en té tres— que ocupa les pàgines 504 a 512 de l’edició de Galàxia-Gutenberg de 2008: el capítol en què Mikhaïl Sídorovitx, un vell fundador del partit bolxevic, llegeix, tancat a la cel·la del camp alemany on està presoner, la carta que va escriure Ikónninov, a qui els comanys anomenaven iuródivi, el ‘boig sant’ on reflexionava sobre la naturalesa del bé i del mal.
«Quan s’acosta el moment del Judici Final, no només els filòsofs i els predicadors, també tots els homes, cultivats i analfabets, es plantegen el problema del bé i el mal.»
«Però el més trist de tot plegat és el fet següent, un fet certament indiscutible: allà on veiem l’alba del bé, que és etern però que mai no vencerà el mal, que també és etern, però que mai no vencerà el bé, allà on veiem l’alba del bé, els nens i els vells moren, la sang corre. No només els homes, també Déu és impotent a l’hora de reduir el mal sobre la Terra.»
«He constatat que els diferents sistemes morals i filosòfics dels guies de la humanitat que s’han anat succeint en el transcurs dels mil·lennis han limitat el concepte del bé.
La doctrina cristiana, cinc segles després del budisme, va restringir el món vivent al qual era aplicable la noció de bé: no contenia tots els éssers vius, només els homes.
El bé dels primers cristians, que abraçava tota la humanitat, va donar pas el bé exclusiu dels cristians, alhora que al seu costat coexisteixen el bé dels musulmans, el bé dels jueus.(…)
I existia també el bé dels rics i el dels pobres. I el bé dels grocs, el dels negres, el dels blancs.
I aquesta fragmentació contínua va donar lloc al bé circumscrit a una secta, una raça, una classe; tots els que es trobaven més enllà del cercle en quedaven exclosos.
I els homes van veure que s’havia vessat molta sang a causa d’aquest bé petit, dolent, en nom de la lluita que lliurava contra tot el que ell, el petit bé, considerava com a mal.»
«Els homes que volen el bé de la humanitat són impotents per reduir el mal a la Terra.»
«Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer al meu país. Vaig veure aquesta força en la idea de la col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com s’anihilava les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig veure els nens dels pagesos deportats perint a la neu siberiana (…). Aquesta idea gran i bella matava sense pietat els uns, destrossava la vida als altres, separava els marits de les seves dones, els fills dels seus pares.
Ara el gran horror del feixisme alemany s’ha aixecat sobre el món. L’aire és ple dels crits i els gemecs dels torturats. El cel s’ha tornat negre, el sol s’ha apagat en el fum dels forns crematoris.
Però aquests crims sense precedents, mai vistos abans a la Terra ni a l’univers, es van cometre en nom del bé.»
«El bé no es troba a la natura, tampoc en els sermons dels mestres religiosos ni dels profetes, no és a les doctrines dels grans sociòlegs i líders populars, no és a l’ètica dels filòsofs. Són les persones corrents les que porten en el seu cor l’amor per tot el que és viu; estimen i es cuiden de la vida de manera natural i espontània. Després d’una jornada de treball prefereixen l’escalfor de la llar a encendre les fogueres a les places.»
«Així, a més d’aquest bé gran i amenaçador, hi ha també la bondat quotidiana dels homes.»
«És la bondat particular d’un individu envers un altre, és una bondat sense testimonis, petita, sense ideologia. La podríem denominar una bondat sense sentit. La bondat dels homes al marge del bé religiós i social.»
«Aquesta bondat, aquesta absurda bondat, és el més humà que hi ha en l’home, el que el defineix, el punt més alt a què pot arribar la seva ànima. La vida no és el mal, ens diu.»
«He vist que l’home no és impotent en la lluita contra el mal; he vist que és el mal, sí, que és impotent en la seva lluita contra l’home. En la impotència de la bondat, de la bondat sense sentit, hi ha el secret de la seva immortalitat.»
«La història de l’home no és la batalla del bé que intenta superar el mal. La història de l’home és la batalla del gran mal que tracta d’aixafar la llavor de la humanitat. Però si ni tan sols ara la condició humana no ha estat aniquilada en l’home, llavors el mal mai no vencerà.»
Vida i destí. Vassili Grossman. Cercle de lectors / Galaxia Gutenberg, 2008. Traducció de Marta Rebón (1094 pàgines).
Si en voleu saber una mica més, podeu fer clic aquí.
O si voleu comprar el llibre, aquí en tapa dura, i aquí, butxaca.
El subratllat és meu 