Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Eula Varner

«(…) la nena que ja als nou, als deu i onze anys era massa noia –massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera (…)»

Eula (Photo by @jkerikv i @oriolmd)

«Ara que en tenia no ben bé tretze, era més corpulenta que la majoria de dones adultes i els seus pits ja no eren aquells cons petits i durs fermament punxeguts de la pubertat o la primera joventut. Al contrari, el seu aspecte en conjunt feia pensar en la simbologia sorgida dels antics temps dionisíacs: mel al sol i raïms curulls, sagnia retorçada de les vinyes fecundes sota el trepig d’una cabra tremendament voraç. Semblava un ésser que més aviat existís en un buit ple de vida en el qual els seus dies se succeïen els uns als altres com esmorteïts rere una pantalla de vidre insonoritzada on ella parava l’orella, amb un desconcert sorrut, amb una saviesa cansada, heretada de tota la maduresa mamífera, al creixement dels seus òrgans.»

---

«−L’únic que volem és evitar-li problemes fins que tingui edat per dormir amb un home sense que ni ell ni jo acabem arrestats.»

Triarà l’assassí

Potser El llorgaret no és una obra mestra. Segurament no és la millor novel·la de Faulkner (tot i que és una gran obra per entrar al seu univers creatiu). De fet, hi ha moments que sembla més un recull de narracions que no una novel·la (però és que potser no és així, la vida?), però sigui com sigui, és una meravella, és un prodigi de llengua i d’imaginació, conté algunes de les descripcions més punyents i afinades que s’hagin escrit mai; aquest món que dèiem que creava,  es pobla d’unes figures impactants; sòrdides i lluminoses; brutals i innocents; inofensives, cruels, transparents, inescrutables. Sí, amb una sola entrada no en tenia prou. Avui, la segona. I per mi, la millor, serà la propera que vindrà. Aviat.

I tindrà gust de préssec.

---

«−Si un ha de triar entre un home que és un assassí i un altre que pot ser que ho sigui, triarà l’assassí. Perquè així almenys sap amb qui se les té i no abaixa la guàrdia.»

Dogtrot House, Lafayette County, Mississippi (nineteenth century), photograph by Martin Dain (@ Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

Els altres

«Fins que no et mors ets bàsicament un impostor.»

El Padre Motel, 4640 Pacific Highway (U. S. 101), San Diego 10. Calif., “Sleep off the highway” (picture by Tichnor Brothers, Publisher)

A tots ens passen coses: ens enamorem, patim, trenquem dos o tres cors, fem mal i ens en fan, perdem el cap un cop o dos,  perdem la feina, perdem gent estimada molt abans d’hora… i creiem que el nostre dolor o la nostra alegria són únics i singulars; però no són menys vulgars que els de tothom. A tots ens passen coses, certament, però a tots ens passen les mateixes. Variacions d’un mateix tema.

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»

Viure com si

-No tenim mai la companyia humana que voldríem. Sempre ens hem de quedar amb una altra cosa.

 

L’última nit és un combat de boxa que adés el perds per punts adés per KO, però que no vols que acabi mai.

 

Jack Dempsey in ring (Photo at George Grantham Bain collection)

Escrit amb la precisió d’algú que sap que en els detalls s’hi pot trobar la diferència entre la vida o la mort (Salter va ser pilot d’avió militar),  cada conte és un mecanisme perfecte que no té cap peça sobrera o gratuïta i on cada frase s’ha polit obsessivament fins a deixar-la esmolada i brillant com un bisturí.

I els infortunis van obrir la porta a les benediccions

“(…) els infortunis han obert la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar, que ni hauríem estat a punt per entendre com a benediccions si ens haguessin arribat en la nostra joventut, quan estàvem il·lesos, quan érem innocents. El futur sempre ens troba canviats.”

Vella església a Lamoni, Iowa. (Photo by Melissa Johnson. This photo is licensed under the the Creative Commons Attribution 2.0 Generic license.)

---

“El que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.”

---

“I llavors va venir un dia de dolors i una nit de suplici, i després la criatura, vermella i escanyolida com un conill espellat.”

---

“I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!”

---

-Ets l’única persona del món que vull tenir asseguda al meu costat. I això no és que ho pensi; això ho sé.

Lila. Marilynne Robinson. Edicions de 1984. Barcelona 2015, Trad. Esther Tallada. 301 pàg.

I si en voleu saber una mica més, aneu a Lila.

Si us ha agradat, potser us agradarà 

L’existència era allò

L’existència era allò

Apilats. (photo by @Oriolmd)

“Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los. Ja podien ser forts i dignes, que el vent no pararia de fer rodolar llàgrimes pels seus rostres. Allò era l’existència.”

---

“Però si es permetia pensar-hi d’aquella forma, l’home li començaria a importar, i les vegades que havia permès que algú li importés, aquelles dues o tres vegades, no n’havia tret més que maldecaps.”

---

“Hi havia gent que tenia cases i pobles i noms i cementiris. I bancs d’església. I l’únic que tenia ella era aquella navalla. I por, i soledat i recança. Aquell era el seu dot. Altres dones portaven edredons i porcellana. Fins i tot de vegades uns quants diners. Ella va portar unes mans molt dures i una cara que a penes gosava mirar-se al mirall, perquè en aquell rostre hi duia escrita tota la vida. I va portar la navalla.”

---

“Ficar-se a la gola del llop pot ser tan fàcil que després no saps ni com ha anat.”

---

“Més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

---

“Aquests pensaments estaven a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.”

Lila. Marilynne Robinson. Edicions de 1984. Barcelona 2015, Trad. Esther Tallada. 301 pàg.

I si en voleu saber una mica més, aneu a Lila.

Si us ha agradat, potser us agradarà

I els infortunis van obrir la porta a les benediccions