Viure com si

-No tenim mai la companyia humana que voldríem. Sempre ens hem de quedar amb una altra cosa.

L’última nit és un combat de boxa que adés el perds per punts adés per KO, però que no vols que acabi mai.

Jack Dempsey in ring (Photo at George Grantham Bain collection)

Escrit amb la precisió d’algú que sap que en els detalls s’hi pot trobar la diferència entre la vida o la mort (Salter va ser pilot d’avió militar), cada conte és un mecanisme perfecte que no té cap peça sobrera o gratuïta i on cada frase s’ha polit obsessivament fins a deixar-la esmolada i brillant com un bisturí.

Però la grandesa d’aquest llibre és que a mesura que l’anem llegint i ens endinsem en les tragèdies que colpeixen aquests personatges, tragèdies sense èpica, insignificants, però alhora implacables, se’ns revelen veritats que sabíem però ens negàvem; que intuíem però que preferíem ignorar. Ens les trobem al davant, nues, inapel·lables, amb una bellesa transparent que enlluerna, i les hem d’acabar acceptant. L‘únic recurs que ens queda per protegir-nos és viure com si, i creure que aquestes veritats, com la mort, només toquen als altres.

«Recordava aquelles ampolles de cervesa que rodaven per la part del darrere del cotxe quan tenia quinze anys i ell li feia l’amor cada matí, i ella no sabia si allà començava la vida o si l’estava desgraciant, però l’estimava, i no se n’oblidaria mai.»

«Hi ha aquell moment temible, durant la cerimònia, quan es pregunta si algú coneix cap raó per la qual els nuvis no s’haurien de casar. Eren en aquell moment. (…)

D’alguna manera s’anava obrint un abisme entre ells, passava allà mateix, mentre s’estaven asseguts.»

«Tothom menteix sobre la pròpia vida…»

«Sigui el que sigui el que uneix les persones, ja no hi era. Ella li va dir que ja no hi podia fer res. Així era la vida.»

«El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo.»

«Els anys l’havien deixat sol, com si fos un nàufrag, al seu escriptori i, en un pis de Park Avenue on no l’havia visitat mai ningú.»

«El seguia des de la distància, com una dona segueix l’home amb qui mai no es va poder casar.»

«El tenia a l’úter, i d’allà havia pujat fins als pulmons. Al final ella ho havia acceptat. Per sobre el coll quadrat del vestit, la seva pell, pàl·lida, semblava que emanés foscor. Ja no semblava ella. Allò que ella havia estat s’havia esvaït; l’hi havien pres. El canvi era espantós, sobretot a la cara. Ara tenia una cara que era per a l’altra vida i els que s’hi trobaria.»