La llar o les fogueres

«Però ni tan sols Herodes va vessar sang en nom del mal: la va vessar en nom del seu propi bé.»

Execució de Jan Hus a la foguera, Spiezer Chronik de Diebold Schiling el vell (1485).
«Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general.»

És del tot impensable —i fóra del tot irresponsable intentar-ho— pretendre encabir l’essencial d’una obra tan immensa comVida i destí en un blog com aquest.

Si sovint ja costa amb obres molt més breus —mai m’abandona del tot la sensació que he deixat fragments fora, o que algun dels que he triat potser haurien hagut de quedar-se a l’esborrany— doncs imagineu-vos el pànic i el vertigen amb una obra de la magnitud de  la novel·la de Grossman.

Les cicatrius de l’ànima

«Com més gran era la càrrega, més fortes eren les seves espatlles. No era conscient de la seva força. La submissió no era inherent a la seva natura. Com més fort era l’atac, més ganes tenia de lluitar.»

D’una manera o d’una altra, totes les (bones) lectures ens fan una mica més rics i una mica més savis, tot i que sovint aquesta sapiència no faci sinó donar-nos nous dubtes, però després hi ha els llibres que ens marquen i ens fan créixer. Cicatrius a la memòria, a l’ànima o a l’esperit. Que ens acompanyaran sempre, com els amors de joventut que no ens acaben d’abandonar mai: no és fins molt més tard que ens adonem que ens van deixar solcs molt profunds, i que és per ells que som com som. Cadascú té seva llista, i no en trobaríem dues d’iguals.

Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»     

El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

Tantes dones soles fortes

«A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això.»

Summer Interior, E. Hopper 1909 [Public domain], via Wikimedia Commons

Hi ha com un arc invisible que uneix l’Interior d’estiu, de Hopper —Amèrica, doncs— amb les dones de la narrativa de Petruixèvskaia, que transiten per l’hivern (meteorològic o moral) rus.

Dones abandonades, desesperades, abatudes, lluitadores, optimistes, innocents, salvatges, indòmites, i que surten indiscutiblement, molt més ben parades que qualsevol dels homes que poblen aquestes pàgines. Uns homes tocats per l’alcohol, la follia, la luxúria, la peresa i que només de tant en tant tenen una mica de llum.

Històries breus i contundents, com el primer got de vodka de l’adolescència que et prens d’un sol glop, enlluernat pel nom i pels ressons exòtics d’aquestes dues síl·labes: vod-ka, que et porten a carrers buits i nevats, cares tristes, abrics i botes; habitacions petites, plenes de fum, parets que s’escrostonen, i ànimes que busquen la redempció en l’acohol. O potser només una mica d’escalfor (física i moral).