«A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això.»
Summer Interior, E. Hopper 1909 [Public domain], via Wikimedia Commons
Dones abandonades, desesperades, abatudes, lluitadores, optimistes, innocents, salvatges, indòmites, i que surten indiscutiblement, molt més ben parades que qualsevol dels homes que poblen aquestes pàgines. Uns homes tocats per l’alcohol, la follia, la luxúria, la peresa i que només de tant en tant tenen una mica de llum.
Històries breus i contundents, com el primer got de vodka de l’adolescència que et prens d’un sol glop, enlluernat pel nom i pels ressons exòtics d’aquestes dues síl·labes: vod-ka, que et porten a carrers buits i nevats, cares tristes, abrics i botes; habitacions petites, plenes de fum, parets que s’escrostonen, i ànimes que busquen la redempció en l’acohol. O potser només una mica d’escalfor (física i moral).
Però també hi ha esperança. I potser d’aquí el títol original, Històries d’amor (que els editors catalans, amb bon criteri comercial, han deixat en segon lloc, sota el títol d’un dels contes del llibre). Perquè en el fons és d’això, del que parlem. Amor. Que enfonsa i que permet tirar endavant.
I amor —i desamor i solitud— és el primer en el que pensem quan contemplem tantes dones soles de Hopper, que a l’Amèrica de la primera meitat del XX, havien de ser tan fortes com les heroïnes de la Liudmila, a la Rússia dels 90.
«Tània sentia un odi punyent pel marit, l’odi d’una treballadora i una patidora cap a un borinot, un malgastador i un traïdor dels interessos de la família, tot i que el pare tornava cada nit al niu familiar i agafava a coll el més petit de tots, però la mare també interpretava aquest gest com una astúcia, com la finta malèvola d’un mascle que se sent culpable, i de poc que no van partir pel mig el petit: el pare, per no donar-lo a la mare enfurida, i la mare, per impedir que el pare fes el paper deshonest de cap de família quan allò no s’aguantava per enlloc.»
«Era una dona rodanxona i granadeta, carregada de maldecaps, abstreta en el seu cos com si fos una closca, s’havia entotsolat d’una manera definitiva, i per iniciativa pròpia i molt aviat, just quan les filles se li van començar a casar.»
«Vist des de fora, tot plegat podia semblar una comèdia, una comèdia negra o aneu a saber què, si algú hagués anotat totes aquelles paraules, expressions i escridassades diàries, però el matrimoni s’ho passava molt malament, tant ell com ella. Tremolant, extenuats i amb llàgrimes als ulls, després dels escàndols marxaven cadascun a la seva habitació i es prenien alguna pastilla.»
«Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s’acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d’una feliç coincidència com, per exemple, la de l’home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titànic.»
«Es podria dir que va viure aquells anys sense timó i sense vela, a batzegades, amb la sensibilitat d’una ameba que va d’una banda a l’altra amb l’objectiu primitiu de defugir qualsevol contacte.»
«Perquè l’amor no és més que un joc que tem la reciprocitat, el lligam, la fidelitat, que té por de pagar els deutes, però que estima els enigmes i els falsos camins.»
«Hi ha criatures que es veuen obligades a compensar els cops que els etziba el destí amb vivacitat i una despreocupació generalitzada.»
«D’aquesta manera, la Pulkhéria va salpar de la riba de la seva quotidianitat, va fer anar els rems i ja no va tornar mai més a la vida que portava.»
«De cop i volta, tot el seu futur avorrit i desesperançat se li va plantar al davant.»
«Sempre porta pa al damunt i beu aigua de l’aixeta. A la cafeteria de la biblioteca pot menjar-se el que la gent no s’acaba. Un llepaplats, podríeu veure-hi. Abandonat per la dona i barallat amb els fills. Troba a faltar un plat calent i, quan cobra la pensió, corre a comprar-se alguna cosa: una salsitxa o (el somni de la seva vida) dues o fins i tot tres hamburgueses. No se sap administrar els diners.»
«Però per molt estrany que sembli un pern, sempre hi acaba encaixant una femella.»
Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Liudmila Petruixévskaia.Edicions del Periscopi. Barcelona 2015. Trad. Miquel Cabal Guarro. Pròleg de Xènia Dyakonova (224 pàgines)
Si en voleu saber una mica més podeu anar a Històries d’amor
El subratllat és meu 
Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu
Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu
És un llibre boníssim; dur, però sovint amb esperança.
M'agradaM'agrada
Des que vaig tenir l´accident de cotxe amb greus fractures cranials, crec que la gent abusa de mi perquè la meva ment o cervell va passar dels 18 anys als 5 anys.
M'agradaM'agrada