Com un fil invisible

El Crist de nou crucificat. N. Kazantzaki. Capítol 11

Amb molt d’encert i valentia, i amb una bona dosi de provocació, algú va dir no fa gaire que «la coherència és el paradís dels esperits obtusos».

No hi puc estar més d’acord —tant, que més tard o més d’hora, aquesta frase tornarà a sortir en aquest blog i la tractarem com es mereix. Sempre he pensat, a més a més, que la coherència entra en flagrant contradicció amb la naturalesa humana, car som éssers volubles, presoners de les passions, irracionals, sovint incomprensibles… i per tant, del tot incoherents —cosa que ens fa meravellosament atractius i interessants als ulls de qualsevol observador.

Així, no és coherencia el que se’ns ha d’exigir, sinó, en tot cas, conseqüència. Ser conseqüents, i no estar permanentment buscant excuses i culpables que ens evitin d’assumir les pròpies responsabilitats —d’això també n’haurem de parlar a bastament algun altre dia.

És sota la protecció d’aquesta premisa, doncs, que em prenc la llibertat de trencar amb les entrades precedents, i dedicar aquesta a Joan Sales, poeta, novel·lista, editor i traductor, avui que és el 103è aniversari del seu naixament.

Durant molt temps bandejat per uns i altres —adés per roig i republicà, adés per massa catòlic—, Sales és sense cap mena de dubte una de les figures imprescindibles de la cultura catalana del segle XX.

La seva obra magna, Incerta glòria, per fi, després de censures, desdeny i displicència, ha rebut el reconeixement que es mereix, i ja pocs posen en qüestió que és una novel·la fonamental de la literatura europea, i tan o més esencial per a nosaltres és la seva feina com a editor, especialment de Rodoreda i de Vilallonga (aquí en vam parlar una mica).

Però avui vull recordar-lo com a traductor, perquè gràcies a ell es van incorporar a la literatura catalana des d’obres de la magnitud dels Germans Karamàzov —recentment reeditada per la mateixa editorial que ell va fundar— fins a obres d’una cultura germana, gairebé agonitzant, encara més dissortada que la nostra, i que es resisteix a morir. Tota una declaració de principis.

Sales, per cert, no sabia rus, i feia, doncs, el que se’n diu traduccions indirectes, però duia tan endins el geni de l’idioma, tenia tan clar quin model de llengua s’havia de seguir, que encara avui les seves versions es llegeixen amb fruïció, i tenen una frescura exhuberant, que les fa inoblidables i imprescindibles. No tinc cap dubte que, d’una manera o d’una altra, ho sàpiguen o no, tots els bons traductors que han anat sorgint els darrers temps, en són deutors.

I de totes les traduccions de Sales, la que més que més m’ha impactat és la del Crist, del grec Kazantzaki, que vaig llegir fa anys i a la que sovint torno: un volum enquadernat en rústica amb les sobrecobertes grogues de totes els títols del Club d’aquells anys: l’obro a l’atzar, buscant sobretot, els començaments de capítol, i em deixo endur per la sensualitat -l’espiritualitat de Sales-Kazantzakis.

Un dels millors editors que tenim, i de qui no en diré el nom per allò de la discreció, em va dir un dia que va ser gràcies a aquesta traducció, que va descobrir el català, la seva llengua, com a llengua de cultura. No sé si va ser aleshores que va decidir dedicar-se a aquest ofici, no sé tampoc què hauria passat si no l’hagués llegit, però m’agrada pensar que, secretament, en el llegat de Joan Sales també hi hem d’afegir això: com formant tots part d’un tènue però indestructible fil invisible.