Cops de cap un cop i un altre

«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »

Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent  

Metro de Nova York, agost 2009

A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries,  pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.

La creació del món

«De tant en tant algun federal s’endinsava per aquells paratges i desapareixia. Després es veien nens, homes o dones que portaven peces de l’equipament del desaparegut –el barret de feltre, l’abric de llana, un parell de sabates de ciutat o fins i tot una pistola. (…) Sufragaven les seves pròpies esglésies i escoles; es casaven entre ells, de tant en tant cometien adulteri, més sovint homicidi, i ells mateixos es jutjaven i s’executaven. Eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió. Els negres de fora es negaven en rodó a travessar-la de nit.»

Map of Jefferson and
Yoknapatawpha County, (photo at Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

El que es recorda

 «La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

Nit a Barcelona (photo by @OriolMD)

Només som el que recordem. De fet, només som el que som capaços d’explicar. El que val la pena de ser explicat. Paraules.

Les paraules són el que compta. No la veritat.

Amb quinze o vint mil paraules, no gaires més −trenta, quaranta pàgines− sota un vel de senzillesa, simplicitat i calma, en aquest llibre hi veiem passar la vida. Aquells moments que l’omplen de sentit i de dolor. I ocasionalment, de joia.

Paraules, només paraules. Però les paraules justes. Això és escriure. Això és la vida.
Res més. I res menys.