El que es recorda

«La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

Nit a Barcelona (photo by @OriolMD)

Només som el que recordem. De fet, només som el que som capaços d’explicar. El que val la pena de ser explicat. Paraules.

Les paraules són el que compta. No la veritat.

Amb quinze o vint mil paraules, no gaires més −trenta, quaranta pàgines− sota un vel de senzillesa, simplicitat i calma, en aquest llibre hi veiem passar la vida. Aquells moments que l’omplen de sentit i de dolor. I ocasionalment, de joia.

Paraules, només paraules. Però les paraules justes. Això és escriure. Això és la vida.
Res més. I res menys.

«Acceptava l’absència futura… només que no tenia ni idea, fins que en Mike va desaparèixer, de com podia ser aquesta absència. Com quedaria alterat tot el seu territori, com si s’hagués produït un esllavissament i s’hagués endut tot el sentit tret de la pèrdua d’en Mike.»

«Totes aquestes coses esperaven estúpidament que comencés el dia sense saber que la catàstrofe les havia buidat de sentit.»

«Cap problema amb la roba. El problema era tota la resta. El coll, la cara, els cabells, les mans immenses i les cames gruixudes.»

«En aquells temps els marits joves eren molt severs. Poc abans eren pretendents, personatges gairebé còmics, garrells i víctimes d’unes necessitats sexuals desesperades. Ara que ja tenien el llit calent, es tornaven decidits i censuradors. Anaven a treballar cada matí ben afaitats, el coll jove adornat amb el nus de la corbata, i es passaven el dia fent feines desconegudes per tornar a casa a l’hora de sopar, fer una ullada crítica a l’àpat del vespre i desplegar el diari per alçar-lo entre ells i el desgavell de la cuina, les malalties, les emocions i els nens. Quantes coses havien d’aprendre, i que depressa! Com ara fer la pilota als caps i dominar la dona. Com a escometre amb autoritat les hipoteques, els murs de contenció, l’herba del jardí, els desaigües, la política, així com la feina que havia de mantenir la família durant el següent quart de segle. Eren les dones que −durant les hores del dia, i respectant la increïble responsabilitat que els havia caigut a sobre per la presència dels nens− podien tornar a una mena de segona adolescència. Una rebel·lió fantasiosa, converses subversives, atacs de riure que eren un retorn a l’escola, tot això creixia com bolets entre les parets que el marit pagava durant les hores que passava a fora.»

«…semblava arrossegar una història de derrota, de tràngols suportats i de lliçons apreses.»

«Però aquestes coses passen. Hi ha persones que s’ensorren, que no se les ajuda a temps. No se les ajuda gens. Hi ha persones que cauen en la foscor.»

«Quan et mories, evidentment, tot el que quedava eren aquestes opinions falses.»