Cops de cap un cop i un altre

«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »

Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent  

Metro de Nova York, agost 2009

A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries,  pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.

Continua llegint

Anuncis