Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

De viatges i editors

«La ment té una immensa capacitat d’oblit. Providencialment; si no fos així, en el caos de records fútils, seria impossible recordar-se de res d’útil o de coherent. (…) Si ho recordéssim tot perfectament, mai no seríem capaços de generalitzar; perquè només ens vindrien al cap imatges individuals, precises i diferents.»

Sitges (Photo by @OriolMD)

Algun dia haurem de pensar a obrir un fil d’entrades dedicat, exclusivament, a les editorials —i més endavant, a les llibreries. A les que encara creuen que el que fan té un valor, diguem-ne, perdurable. A les que es neguen a passar del negoci del vi al de l’embotellat —però compte, no perquè descurin el continent, car saben que el continent (paper, disseny, tipografia, cobertes…) és part indestriable del contingut.

Cops de cap un cop i un altre

«Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre. »

Un ianqui a la cort del rei Artús. Mark Twain. Quaderns Crema, Barcelona, 1999. Traducció de Joan Sellent  

Metro de Nova York, agost 2009

A vegades veiem la paret: la veiem alçar-se imponent davant nostre, implacable, ciclòpia. La veiem clarament i nítida, al nostre davant, sense cap mena de senyal que ens faci pensar que té la intenció d’apartar-se. La veiem tan clara que gairebé en podem sentir el dolor abans d’impactar-hi. I respirem profundament instants abans. I tanquem els ulls. I ens passem la mà pel front i per la cara, com netejant-nos abans d’hora la ferida que sabem inevitable. I llavors, com aquell que es mossega les ungles resignadament mentre es diu a si mateix però si t’havies promès que no hi tornaries,  pam! ens hi encastem per tretzena vegada (com odio la paraula enèsima!). I prenem mal, esclar. Adés, molt; adés només una mica. Però ningú no ens estalvia la patacada. I generalment no hi ha sorpreses i un cop s’ha esvaït la pols, el mur segueix alçant-se majestuós, indiferent, immutable davant nostre.

De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»

Entre el somriure i la rialla

Three men in a boat

Poc després que el 1774 Goethe publiqués el Werther, es va estendre per centre Europa una Werther-Fieber que féu que els joves n’adoptessin exaltats els costums, es vestissin amb la mateixa roba, i es suïcidessin en massa per amor. Quan cent anys  després, Jerome publicava la seva novel·la, l’únic que va passar és que les vendes d’embarcacions per al Tàmesi van augmentar un 50%.

Eula Varner

«(…) la nena que ja als nou, als deu i onze anys era massa noia –massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera (…)»

Eula (Photo by @jkerikv i @oriolmd)

«Ara que en tenia no ben bé tretze, era més corpulenta que la majoria de dones adultes i els seus pits ja no eren aquells cons petits i durs fermament punxeguts de la pubertat o la primera joventut. Al contrari, el seu aspecte en conjunt feia pensar en la simbologia sorgida dels antics temps dionisíacs: mel al sol i raïms curulls, sagnia retorçada de les vinyes fecundes sota el trepig d’una cabra tremendament voraç. Semblava un ésser que més aviat existís en un buit ple de vida en el qual els seus dies se succeïen els uns als altres com esmorteïts rere una pantalla de vidre insonoritzada on ella parava l’orella, amb un desconcert sorrut, amb una saviesa cansada, heretada de tota la maduresa mamífera, al creixement dels seus òrgans.»

---

«−L’únic que volem és evitar-li problemes fins que tingui edat per dormir amb un home sense que ni ell ni jo acabem arrestats.»

Triarà l’assassí

Potser El llorgaret no és una obra mestra. Segurament no és la millor novel·la de Faulkner (tot i que és una gran obra per entrar al seu univers creatiu). De fet, hi ha moments que sembla més un recull de narracions que no una novel·la (però és que potser no és així, la vida?), però sigui com sigui, és una meravella, és un prodigi de llengua i d’imaginació, conté algunes de les descripcions més punyents i afinades que s’hagin escrit mai; aquest món que dèiem que creava,  es pobla d’unes figures impactants; sòrdides i lluminoses; brutals i innocents; inofensives, cruels, transparents, inescrutables. Sí, amb una sola entrada no en tenia prou. Avui, la segona. I per mi, la millor, serà la propera que vindrà. Aviat.

I tindrà gust de préssec.

---

«−Si un ha de triar entre un home que és un assassí i un altre que pot ser que ho sigui, triarà l’assassí. Perquè així almenys sap amb qui se les té i no abaixa la guàrdia.»

Dogtrot House, Lafayette County, Mississippi (nineteenth century), photograph by Martin Dain (@ Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

La creació del món

«De tant en tant algun federal s’endinsava per aquells paratges i desapareixia. Després es veien nens, homes o dones que portaven peces de l’equipament del desaparegut –el barret de feltre, l’abric de llana, un parell de sabates de ciutat o fins i tot una pistola. (…) Sufragaven les seves pròpies esglésies i escoles; es casaven entre ells, de tant en tant cometien adulteri, més sovint homicidi, i ells mateixos es jutjaven i s’executaven. Eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió. Els negres de fora es negaven en rodó a travessar-la de nit.»

Map of Jefferson and
Yoknapatawpha County, (photo at Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

Els altres

«Fins que no et mors ets bàsicament un impostor.»

El Padre Motel, 4640 Pacific Highway (U. S. 101), San Diego 10. Calif., “Sleep off the highway” (picture by Tichnor Brothers, Publisher)

A tots ens passen coses: ens enamorem, patim, trenquem dos o tres cors, fem mal i ens en fan, perdem el cap un cop o dos,  perdem la feina, perdem gent estimada molt abans d’hora… i creiem que el nostre dolor o la nostra alegria són únics i singulars; però no són menys vulgars que els de tothom. A tots ens passen coses, certament, però a tots ens passen les mateixes. Variacions d’un mateix tema.

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»