Quinze del quinze: la solució

15_llibres_books (6)

Tal com havíem promès, aquí, la solució. 

Gràcies als que heu contestat als comentaris: Joan Carles, Àlex, Jordi i Sqllegeixo; i a tots els que heu llegit l’entrada però que no l’heu comentat. Tot i tenir només quinze dies, ja és la segona més llegida del bloc (i molt a prop de la primera), i la que he tingut més lectors en un sol dia! fa molta il·lusió, de veritat!

 

«No, en general els homes no eren dolents —només eren ximples  o infeliços.»  (Amb la corda al coll)


«La formació: la formació és el tot; la formació ho és tot, en una persona. Parlem de naturalesa, però això és insensat: la naturalesa no existeix. Allò que designem amb aquest nom enganyós és simplement herència i formació. No tenim idees pròpies, no tenim opinions pròpies: ens les transmeten, ens les ensenyen. Tot el que és original en nosaltres, i per tant suficientment digne o indigne de crèdit per nosaltres, es pot tapar i amagar amb el cap d’una agulla, i tota la resta són àtoms aportats per (i heretats de) tota una processó d’avantpassats que recula milers de milions d’anys.» (Un ianqui a la cort del rei Artús)


«La veritat és que a ell l’esglaiava, amb molta de raó, la beneitura humana.» (Bearn)


 «Això de la cooperació sona molt altruïsta, però no és sempre voluntari i gairebé mai igualitari. La majoria de les xarxes de cooperació humanes tenen com a objectiu l’opressió i l’explotació.» (Sàpiens)


   «−Estan de pega —va dir—, i quan estàs de pega tant se val què facis.
     −I tant —va dir en Ratliff—. He sentit anomenar pega a la mandra tantes vegades,         que potser sí que són el mateix.»  (El llogaret)


«A mi la feina m’agrada, em fascina. Puc passar-me hores senceres assegut mirant-la. M’agrada tenir-ne sempre a la vora: la idea de desempallegar-me’n gairebé no la puc suportar. (…)  I a més en tinc molta cura, de la meva feina. Home, bona part d’aquesta feina és un poder meu des de fa anys i panys, i encara no hi he posat ni un dit a sobre. N’estic molt orgullós, de la meva feina: ara i adés la baixo i l’espolso. No hi ha ningú que tingui la seva feina tan ben conservada como jo.» (Tres homes en una barca (per no parlar del gos)


«A la vora d’ella, en Txagatàiev va quedar esbalaït, el somni i la felicitat brollaven d’aquella noia estranya amb qui, segurament, no s’havia de trobar mai més. Així de sovint viu al costat nostre i sense que ens n’adonem la felicitat més gran.  (Djan)


«El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo.» (L’última nit)


«La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.» (Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni)


«Estava descobrint que l’enamorament no era un estat permanent, sinó més aviat una qüestió d’onades noves, i ara n’estava experimentant una.» (A la platja de Chesil)


«Feia estona que havia sortit el metge dient coses vagues com els oracles. Les senyores l’abordaven dins el vestíbul, però ell desaparegué pronunciant paraules tècniques, ni més ni menys que els calamars que es defensen escampant tinta. En realitat el doctor no ho veia clar, però la malalta li estalvià la feina de discórrer engegant-lo de la cambra. —Per morir-me −va dir enfadada−, no me fa cap falta. Se’n vagi.» (Mort de dama)


«Per damunt de tot, una figura horripilant havia esdevingut tan familiar com si hagués estat una imatge corrent des de la creació del món; era la figura de la dama esmolada anomenada La Guillotina.
Constituïa aquesta un bon tema popular per als acudits: era la millor medecina per al mal de cap; evitava infal·liblement els cabells blancs; donava al cutis una pal·lidesa molt delicada i peculiar; era la Navalla Nacional que afaitava a la perfecció; qui besava La Guillotina guaitava per la finestreta i esternudava dins els cove. Era el signe de la regeneració de la raça humana . Reemplaçava la creu: molts duien guillotines en miniatura penjades al coll, d’on havia desaparegut la creu, i era objecte de veneració i reverència allà on la creu era negada.» (Una història de dues ciutats)


«Cadascú ha de descobrir aquest secret —el secret més antic del món— pel seu compte, personalment i amb dolor. Els llibres o l’escola ens serviran de ben poc, i tampoc no ens ajudarà gaire la lectura repetida i atenta de tots els volums de Proust (…). Totes les generacions han d’experimentar el mateix ensurt: que han d’anar-se’n per força, que han de desaparèixer. Totes les generacions, tots els homes i totes les dones. I això que, aparentment, les grans obres d’art i la literatura no parlen de cap altra cosa. I, tanmateix, no hem fet els deures, no les hem llegit, escoltat o contemplat amb prou atenció.»  (“Sobre la sorpresa”, Adam Zagajewski, traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski, dins Trítons)


«Sóc aquí, davant la meva taula, amb l’esquelet a punt, esperant que això també s’acabi, que a mi també m’arribi l’hora, d’aquí a un any o d’aquí a tres anys o, amb molta sort, d’aquí a vint anys. Però continuo escrivint com si fos immortal, amb molt interès i molta aplicació, com el mecànic que mentre el vaixell s’enfonsa continua fent acuradament les seves soldadures.»  (El llibre de la meva mare)


«Encara que sembli estrany, qualsevol proesa, acte de santa abnegació o feliç coincidència no s’acaben just després de tenir lloc, com quan una novel·la o una obra de teatre acaben amb casament. La vida també continua després d’una feliç coincidència com, per exemple, la de l’home que va fer tard a embarcar en un vaixell que es deia Titànic (Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre)

Anuncis

Quinze del quinze

El fantàstic blog amic Tot és una mentida ha fet una crida als seus lectors perquè li diguem quin és el llibre que més recomanaríem de tots els que haguem llegit 2015 (independentment de quan s’hagués publicat) per fer una llista col·lectiva que publicarà el 27 de gener. Tot i que jo ho he descobert ara, ja fa un parell d’anys que ho fa (aquí la de 2013 i aquí la de 2014) i el resultat és d’allò més interessant.

Així que m’hi vaig posar em vaig adonar que no em seria fàcil triar un llibre per davant de tots els altres, i és que enguany he estat de sort i el percentatge d’encerts ha estat molt alt (i el de decepcions estranyament baixíssim), així que, si bé al final li vaig donar un sol títol (dura lex, sed lex), em vaig acabar trobant amb la meva pròpia llista entre les mans.

15_llibres_books (4)

Primer la volia deixar en deu títols, per allò del top ten, però tampoc no m’era prou, així, que, per tancar-ho d’una vegada, me’n van sortir quinze del quinze, i ja que estava feta, com que això va de compartir bones lectures, aquí us la deixo (atenció que no està ordenada jeràrquicament, els números són per… bé, ja ho veureu més avall…).

Continua llegint

Tantes dones soles fortes

«A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això.»

tantes dones soles fortes

Summer Interior, E. Hopper 1909 [Public domain], via Wikimedia Commons

Hi ha com un arc invisible que uneix l’Interior d’estiu, de Hopper —Amèrica, doncs— amb les dones de la narrativa de Petruixèvskaia, que transiten per l’hivern (meteorològic o moral) rus.

Dones abandonades, desesperades, abatudes, lluitadores, optimistes, innocents, salvatges, indòmites, i que surten indiscutiblement, molt més ben parades que qualsevol dels homes que poblen aquestes pàgines. Uns homes tocats per l’alcohol, la follia, la luxúria, la peresa i que només de tant en tant tenen una mica de llum.

Històries breus i contundents, com el primer got de vodka de l’adolescència que et prens d’un sol glop, enlluernat pel nom i pels ressons exòtics d’aquestes dues síl·labes: vod-ka, que et porten a carrers buits i nevats, cares tristes, abrics i botes; habitacions petites, plenes de fum, parets que s’escrostonen, i ànimes que busquen la redempció en l’acohol. O potser només una mica d’escalfor (física i moral).

Continua llegint

El contingut real de les nostres vides

«Una baralla així de contundent, revelava no només fins a quin punt ell anava a la caça d’enemics, sinó també fins a quin punt ella era incapaç de deixar córrer una discussió que s’encenia i fregava la còlera. Ni l’un ni l’altre no es feien enrere, tots dos s’aferraven amargament als seus principis. (…)

Es van trobar al vespre, pàl·lids de contricció, tremolant d’amor, com dues persones que s’han salvat d’un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació.»

L’última rosa (photo by @OriolMD)

«Eren com una parella robusta i indestructible, lligada per un vincle que no necessita gaire expressió externa.»

Continua llegint

El que es recorda

 «La feina que havia de fer, tal com ho veia, era recordar-ho tot —i recordar volia dir experimentar-ho mentalment una vegada més— i després guardar-ho per sempre. Posar en ordre l’experiència d’aquell dia sense que en quedés res escampat ni oblidat, tot reunit com un tresor i deixat a una banda.»

Nit a Barcelona (photo by @OriolMd)

Nit a Barcelona (photo by @OriolMD)

Només som el que recordem. De fet, només som el que som capaços d’explicar. El que val la pena de ser explicat. Paraules.

Les paraules són el que compta. No la veritat.

Amb quinze o vint mil paraules, no gaires més −trenta, quaranta pàgines− sota un vel de senzillesa, simplicitat i calma, en aquest llibre hi veiem passar la vida. Aquells moments que l’omplen de sentit i de dolor. I ocasionalment, de joia.

Paraules, només paraules. Però les paraules justes. Això és escriure. Això és la vida.
Res més. I res menys.

Continua llegint

Viure com si

-No tenim mai la companyia humana que voldríem. Sempre ens hem de quedar amb una altra cosa.
 
L’última nit és un combat de boxa que adés el perds per punts adés per KO, però que no vols que acabi mai.
 
Escrit amb la precisió d’algú que sap que en els detalls s’hi pot trobar la diferència entre la vida o la mort (Salter va ser pilot d’avió militar),  cada conte és un mecanisme perfecte que no té cap peça sobrera o gratuïta i on cada frase s’ha polit obsessivament fins a deixar-la esmolada i brillant com un bisturí.

Continua llegint