Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Continua llegint

La Marí

«(…) i un cop fet el primer disbarat, els altres segueixen com les cireres d’un cove.»

poble-pescador-ramon-pichot

Poble pescador 1902-1912, de Ramon Pichot (1871-1925)

«La Marí viu a l’extrem del poble en una casa tota queixals, geps, teranyines i trencacolls. Quan la Marí entra per la porteta de casa seva amb unes mitges de seda i una ampolla d’olor, deixa anar dues llàgrimes de ràbia, perquè aquell cau només és bo per ratapinyades o per un home que es vulgui penjar.»

Continua llegint

No tan tahitiana

«En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents —algun d’ells publicats—, però reconec que allò no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer»

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

«Per la Marí i per moltes xicotes del poble, un capellà és un que se la passa bé i viu amb l’esquena dreta, d’una manera vergonyant i poc d’home, fent comèdia, nedant i guardant la roba.»   Continua llegint

La cara oculta (i amarga) de les coses

«A la seva banda i a la nostra, hi ha moltes dones que no abraçaran mai més llurs marits, molts fills que no reveuran llurs pares, molts soldats que no podran tornar a casa. (…) Sortim al carrer amb una tristesa infinita. I amb una ràbia que, si es pogués transformar en força, esborraria tota la crueltat de la guerra.»

Avui fa vint-i-dos anys que va morir Pere Calders.

 

pere_calders_ILC_elsubratllatesmeu

Que brillants que són les postals de la ILC

 

Potser aprofitar aquesta efemèride per reprendre el blog (ara en parlarem, d’això) pot semblar una mica fúnebre, macabre, si es vol —per què no aprofitar l’aniversari d’un naixament, o de la publicació de tal o qual novel·la imprescindible, en lloc de recórrer a l’obituari?— però què hi farem, a vegades són ben misteriosos els mòvils que ens agullonen, i aquest matí, quan he vist el primer tuit que en parlava, ha estat com sentir un dard al clatell i dir-me: d’avui no passa.

Però anem a pams. Abans, una disculpa (o una explicació, en tot cas).

Continua llegint

El gran destructor

«Si el temps és, doncs, el gran destructor de la vida, podríem dir que la literatura i les arts es van inventar per poder destruir aquest gran destructor.»

(S. Oliva, Poesia i veritat)

Urizen. W. Blake

Urizen. W. Blake

Ningú podrà discutir gaire la veritat que hi ha en aquesta frase. D’entrada molts diríem que aquesta és l’única i autèntica i fonamental missió de l’art i de la literatura. Perpetuar-nos, transcendir-nos, ancorar-nos en el temps i esdevenir immortals.

Continua llegint

Jo sóc etrusc, la raça maleïda

Photo by @OriolMD

«El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i de tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la puixança.

Això, potser, ho explicaria tot.»

             


Això no havia d’anar així.

De fet, era de les poques coses que tenia clares quan vaig començar. Això no havia d’anar així.

Continua llegint

Del mort, i del qui el vetlla

«Comprenia també dona Obdúlia que el món es divideix en dos grups molt grans: el de les persones assenyades que pensen com ella, i el dels pertorbats que opinen d’una altra manera.»

I de cop, amb aquelles primeres línies, tots els prejudicis, totes les prevencions, tots els recels que m’havien allunyat durant anys de Villalonga, acabaven de caure esmicolats, i no podia sinó admirar (i envejar) la lucidesa i la valentia de Joan Sales quan va incorporar Mort de dama al seu catàleg.

Mort de dama, 6a edició, Barcelona, 1967, El club editor (photo by @OriolMD)

 

Sales va ser sempre un home compromès. Compromès i coherent fins a les darreres conseqüències amb la llengua i la cultura del país. Va voler crear un públic per a la novel·la catalana (o redescobrir-lo, després del sotrac de la Guerra amb Espanya, l’exili de les ments més brillants del país, i els anys fosquíssims de la persecució de l’idioma -que encara dura), perquè sense públic no hi ha cultura. Va entendre que a aquest públic només hi arribaríem amb un indiscutible vocació de qualitat i exigència, però fugint de l’elitisme i de la torre d’ivori; i sempre va tenir una clara idea del model de llengua: lluny de l’encarcarament de cert noucentisme, però alhora genuí i naturalíssim. No s’hauria de poder tenir el grau en magisteri, ni en periodisme, sense haver passat per la prosa dels mestres que va publicar, i encara publica, el Club editor… (llaors per Maria Bohigas, que va recuperar del pou l’editorial del seu avi, i n’ha tornat a fer un referent).

Continua llegint