En aquests quaderns manuscrits hi ha algunes de les primeres entrades -i d’altres que encara han de venir. (Sisplau, grafòlegs i cal·lígrafs, absteniu-vos de dir res).
Avui aquest blog fa mig any, i el que va començar com una manera de compartir algunes lectures, sense altre ordre ni cap més criteri que el gust personal i les ganes, ha anat guanyat lectors i densitat —i jo he guanyat algunes canes.
S’han superat les 3.500 visites, cosa que vol dir gairebé 600 per mes, i havent-hi hagut l’agost pel mig —que no sé si a vosaltres també us passa, però és quan més temps tinc i menys llegeixo—, em sembla una xifra que no m’hauria imaginat mai —i és que sóc un home amb pocs amics, jo (però boníssims, tot s’ha de dir).
He creat una pàgina de Facebook, que permet compartir moltes més coses més enllà de les novetats del blog, com les fotos que s’han descartat, informacions d’aquest món nostre que són els llibres, o fragments massa curts, massa aïllats o que no podia esperar a acabar el llibre per compartir-los. I, el que és més important s’ha anat creant una petita comunitat al voltant de les paraules.
Sis mesos, i més de vint entrades, alguna de les quals, amb un èxit que m’ha sorprès molt gratament, i alguna altra, admetem-ho, completament fallida.
I si bé no he mantingut la regularitat que recomanen els que en saben, arribo aquí amb més ganes que el dia que ho vaig començar, —i amb algunes idees per millorar El subratllat i enriquir-lo una mica més: algun dia caldrà començar a parlar de la feina de les (bones) editorials i les (bones) llibreries, no?
De moment, us deixo amb una tria personal de cinc dels posts que més m’agraden:
- De tan senzill, no vam saber-ne. Perquè a vegades parlar és de les coses més difícils.
- El gran destructor. O de com un títol mal triat pot fer malbé una de les millors entrades.
- Entre el somriure i la rialla. D’acord, aquest títol tampoc no té el que se’n diu punch, ho sé, però de veritat, Jerome K. Jerome té fragments que et fan petar de riure! No us el perdeu!!
- La creació del món. Perquè ningú no hauria d’escriure sense haver llegit Faulkner.
- Els altres. Perquè, al cap i a la fi, amb la literatura vivim la vida dels altres.
Com a elements clarament a millorar o, en tot cas, qüestionables, potser un excés de novel·la i narrativa en general i, indubtablement, poca diversitat en les llengües d’origen. A banda, esclar, que el que havia de ser només un recull de fragments, massa vegades ha acabat convertint-se en una manera barata d’exhibir algunes fílies i fòbies, i d’exorcitzar alguns dimonis familiars. Ep! Oli en un llum! Us ho recomano!!
El subratllat és meu 