Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Els oblidats de la terra

Si hi ha cap llibre que no es pot explicar, sens dubte es Djan. Res no en pot substituir la lectura, ni tan sols aquests fragments, que —tot i ser-ne el segon lliurament, cosa que diu molt, ja que el llibre no arriba a les dues-centes pàgines— són només una petitíssima mostra de tot el que ens reserva.

«–Djan. Vol dir ànima o vida estimada. Aquest poble no tenia res, a banda d’una ànima i de la vida estimada que li havien donat les mares, perquè l’havien parit elles. (…)
–¿La teva mare et va dir qui eren aquests djans?
– Sí. Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals… (…)
–Ara ves cap allà. Troba aquest poble perdut: la depressió del Sariqamish és buida.
–Hi aniré —va acceptar en Txagatàiev—. ¿Què hi he de fer? ¿El socialisme?
–Què vols fer-hi, sinó!»

Korsakovka a l’hivern, Kazakhstan (foto @ Pinsk under soviet occupation http://www.rymaszewski.iinet.net.au/5soviets.html)

«El poder soviètic sempre recull els qui no vol ningú i els oblidats, com una vídua amb moltes criatures, a qui no fa nosa una boca més.»     

El dolor de les sargantanes i les tortugues

«(…) No es pot turmentar l’home gaire temps (…). Si se’l turmenta molt temps, es mor. Se l’ha de turmentar una miqueta i deixar-lo jugar, i després tornar-lo a turmentar…»

El gos observava la gent amb avidesa i tristor. (Fotografia del Mongolian Bankhar Dog Project, http://bankhar.org/)

Si amb la novel·la russa del XIX entreveiem —nosaltres, occidentals mediterranis— el que en diríem l’ànima eslava, amb Platónov ens aboquem a mirar el què volia ser, el que es volia creure que volia ser, l’ànima soviètica, el nou home rus, la nova humanitat sorgida després de la Revolució.

Veiem la fe enmig de la misèria física i moral més absolutes, veiem l’esperança quan no hi ha res per esperar, veiem, intuïm, el despotisme i el menyspreu per la vida i l’individu que havien de venir.

El gran destructor

«Si el temps és, doncs, el gran destructor de la vida, podríem dir que la literatura i les arts es van inventar per poder destruir aquest gran destructor.»

(S. Oliva, Poesia i veritat)

Urizen. W. Blake

Ningú podrà discutir gaire la veritat que hi ha en aquesta frase. D’entrada molts diríem que aquesta és l’única i autèntica i fonamental missió de l’art i de la literatura. Perpetuar-nos, transcendir-nos, ancorar-nos en el temps i esdevenir immortals.

Eula Varner

«(…) la nena que ja als nou, als deu i onze anys era massa noia –massa cama, massa pit, massa natja, massa carn de femella mamífera (…)»

Eula (Photo by @jkerikv i @oriolmd)

«Ara que en tenia no ben bé tretze, era més corpulenta que la majoria de dones adultes i els seus pits ja no eren aquells cons petits i durs fermament punxeguts de la pubertat o la primera joventut. Al contrari, el seu aspecte en conjunt feia pensar en la simbologia sorgida dels antics temps dionisíacs: mel al sol i raïms curulls, sagnia retorçada de les vinyes fecundes sota el trepig d’una cabra tremendament voraç. Semblava un ésser que més aviat existís en un buit ple de vida en el qual els seus dies se succeïen els uns als altres com esmorteïts rere una pantalla de vidre insonoritzada on ella parava l’orella, amb un desconcert sorrut, amb una saviesa cansada, heretada de tota la maduresa mamífera, al creixement dels seus òrgans.»

---

«−L’únic que volem és evitar-li problemes fins que tingui edat per dormir amb un home sense que ni ell ni jo acabem arrestats.»

Triarà l’assassí

Potser El llorgaret no és una obra mestra. Segurament no és la millor novel·la de Faulkner (tot i que és una gran obra per entrar al seu univers creatiu). De fet, hi ha moments que sembla més un recull de narracions que no una novel·la (però és que potser no és així, la vida?), però sigui com sigui, és una meravella, és un prodigi de llengua i d’imaginació, conté algunes de les descripcions més punyents i afinades que s’hagin escrit mai; aquest món que dèiem que creava,  es pobla d’unes figures impactants; sòrdides i lluminoses; brutals i innocents; inofensives, cruels, transparents, inescrutables. Sí, amb una sola entrada no en tenia prou. Avui, la segona. I per mi, la millor, serà la propera que vindrà. Aviat.

I tindrà gust de préssec.

---

«−Si un ha de triar entre un home que és un assassí i un altre que pot ser que ho sigui, triarà l’assassí. Perquè així almenys sap amb qui se les té i no abaixa la guàrdia.»

Dogtrot House, Lafayette County, Mississippi (nineteenth century), photograph by Martin Dain (@ Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

La creació del món

«De tant en tant algun federal s’endinsava per aquells paratges i desapareixia. Després es veien nens, homes o dones que portaven peces de l’equipament del desaparegut –el barret de feltre, l’abric de llana, un parell de sabates de ciutat o fins i tot una pistola. (…) Sufragaven les seves pròpies esglésies i escoles; es casaven entre ells, de tant en tant cometien adulteri, més sovint homicidi, i ells mateixos es jutjaven i s’executaven. Eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió. Els negres de fora es negaven en rodó a travessar-la de nit.»

Map of Jefferson and
Yoknapatawpha County, (photo at Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)

I els infortunis van obrir la porta a les benediccions

“(…) els infortunis han obert la porta a unes benediccions que ni se’ns havia acudit esperar, que ni hauríem estat a punt per entendre com a benediccions si ens haguessin arribat en la nostra joventut, quan estàvem il·lesos, quan érem innocents. El futur sempre ens troba canviats.”

Vella església a Lamoni, Iowa. (Photo by Melissa Johnson. This photo is licensed under the the Creative Commons Attribution 2.0 Generic license.)

---

“El que un s’espera que passarà no quadra amb el curs de les coses gairebé mai. Mai durant gaire temps, en tot cas.”

---

“I llavors va venir un dia de dolors i una nit de suplici, i després la criatura, vermella i escanyolida com un conill espellat.”

---

“I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!”

---

-Ets l’única persona del món que vull tenir asseguda al meu costat. I això no és que ho pensi; això ho sé.

Lila. Marilynne Robinson. Edicions de 1984. Barcelona 2015, Trad. Esther Tallada. 301 pàg.

I si en voleu saber una mica més, aneu a Lila.

Si us ha agradat, potser us agradarà 

L’existència era allò

L’existència era allò

Apilats. (photo by @Oriolmd)

“Pobre no era res, cansat i afamat no eren res. No eren sinó gent que mirava de tirar endavant, sense que ningú els respectés ni poc ni gaire, sense que ni el vent es dignés a no empolsegar-los. Ja podien ser forts i dignes, que el vent no pararia de fer rodolar llàgrimes pels seus rostres. Allò era l’existència.”

---

“Però si es permetia pensar-hi d’aquella forma, l’home li començaria a importar, i les vegades que havia permès que algú li importés, aquelles dues o tres vegades, no n’havia tret més que maldecaps.”

---

“Hi havia gent que tenia cases i pobles i noms i cementiris. I bancs d’església. I l’únic que tenia ella era aquella navalla. I por, i soledat i recança. Aquell era el seu dot. Altres dones portaven edredons i porcellana. Fins i tot de vegades uns quants diners. Ella va portar unes mans molt dures i una cara que a penes gosava mirar-se al mirall, perquè en aquell rostre hi duia escrita tota la vida. I va portar la navalla.”

---

“Ficar-se a la gola del llop pot ser tan fàcil que després no saps ni com ha anat.”

---

“Més o menys havia decidit que ella ja havia perdut el tren de viure, i per tant veure pel·lícules era el millor que podia fer.”

---

“Aquests pensaments estaven a l’aguait i eren familiars, com una casa a la qual sabies que pertanyies, però on odiaries anar i on dubtaves, un cop hi eres, si mai en marxaries.”

Lila. Marilynne Robinson. Edicions de 1984. Barcelona 2015, Trad. Esther Tallada. 301 pàg.

I si en voleu saber una mica més, aneu a Lila.

Si us ha agradat, potser us agradarà

I els infortunis van obrir la porta a les benediccions