Poesia i veritat

Poesia_i_veritat_Documenta

Aparador artístic 2 de maig de 2015, llibreria Documenta (Barcelona)

Poesia i veritat. Salvador Oliva. Edicions de 1984. Barcelona, 2015 (176 pàgines)

Els poemes s’han de llegir i fruir, no cal estudiar-los. Ara bé: llegir és un aprenentatge que no s’acaba mai. Mai no en sabrem prou. I a llegir se n’aprèn llegint.

Com que aquest llibre és força diferent dels que hem anat citant fins ara (ens estrenem en l’assaig!!), permeteu-me que aquesta pàgina també sigui una mica diferent, i prengui, gairebé, la forma d’una clàssica ressenya.

I també disculpeu-me si, com intueixo que passarà, li acabo dedicant més d’un i de dos posts… I és que dóna per molt.

Però no patiu, que ja mirarem de no fer-ho pesat.

Salvador Oliva (poeta i magnífic traductor de Shakeaspere al català) recull en aquesta obra algunes de les classes que  impartia a la Universitat de Girona, a l’assignatura Estudi lingüístic de les obres literàries. Sembla que va trigar força a trobar editor, perquè tots li acabaven demanant que tragués un capítol que trepitjava massa ulls de poll, però Oliva (que no el conec, però diria que deu ser tan bo com jo, si no més, en això d’anar fent amics pel món) sempre s’hi negava. Fins que va anar a trobar els valents de 1984 (no és casual que sigui una de les editorials que més surten en aquest blog) que, per sort de tots, s’hi van avenir sense condicions (que jo sàpiga).

La part central del llibre està formada per l’anàlisi de disset poemes de diversos autors (Shakespeare, Verlaine, Carner, Riba, Foix, Ferrater, Cernuda, Gil de Biedma i Gonzáles Iglesias),  a partir del qual reflexiona sobre el valor de les obres i l’art; sobre què és el que els dóna valor.

Precedeix el cos central un primer bloc, de cinc capítols, Fonaments de la lectura, que ve a ser el còrpus teòric que veurem aplicar tot seguit (però que no us espanti això de teòric, és tan o més interessant que el que vindrà després).

I tanca el llibre un breu estudi, El valor dels textos literaris, a mode de cloenda i síntesi de tot el precedent.

Diguem que la tesi central del llibre és que en poesia, en l’art, no hi ha diferència entre forma i contingut, ja que la forma és contingut  i que les qualitats objectivables de la forma, són les úniques que té en compte el temps, el crític més implacable de tots i el que ens permetrà separar el que és bo del que no, sovint contradient judicis que avui ens semblen inqüestionables, i posant en valor allò que un dia ens va passar desapercebut.

En definitiva, una obra que en algun moment potser pot semblar massa tècnica (especialment a qui no sigui un estudiós de la literatura, o l’estètica en general, sinó que sigui un lector aficionat i ociós, com el qui escriu), però que té moments, reflexions, intuïcions, que fan pensar, que valen molt la pena, com la que encapçala aquest escrit, i que seran les que procurarem anar destriant i publicant en les properes entrades.

De moment, hem començat amb El gran destructor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s