Principis i finals

«Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.»

                                                                                                              J. Margarit

Potser perquè la vida no és sinó una successió de cicles que s’empaiten i s’encavalquen els uns amb els altres, sempre que acaba l’any sentim la necessitat de fer balanç, de mirar enrere, d’agafar aire, de voler tornar a començar, ara sí, de veritat… La màgia prodigiosa dels principis…

Però a base de cops i ensopegades anem aprenent que la fe en els bons propòsits només serà tan forta com ho sigui la nostra voluntat i persistència, i que enlloc no està escrit que enguany les coses hagin de ser millors. Ni pitjors.

Continua llegint

La Marí

«(…) i un cop fet el primer disbarat, els altres segueixen com les cireres d’un cove.»

poble-pescador-ramon-pichot

Poble pescador 1902-1912, de Ramon Pichot (1871-1925)

«La Marí viu a l’extrem del poble en una casa tota queixals, geps, teranyines i trencacolls. Quan la Marí entra per la porteta de casa seva amb unes mitges de seda i una ampolla d’olor, deixa anar dues llàgrimes de ràbia, perquè aquell cau només és bo per ratapinyades o per un home que es vulgui penjar.»

Continua llegint

No tan tahitiana

«En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents —algun d’ells publicats—, però reconec que allò no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer»

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

«Per la Marí i per moltes xicotes del poble, un capellà és un que se la passa bé i viu amb l’esquena dreta, d’una manera vergonyant i poc d’home, fent comèdia, nedant i guardant la roba.»   Continua llegint

La cara oculta (i amarga) de les coses

«A la seva banda i a la nostra, hi ha moltes dones que no abraçaran mai més llurs marits, molts fills que no reveuran llurs pares, molts soldats que no podran tornar a casa. (…) Sortim al carrer amb una tristesa infinita. I amb una ràbia que, si es pogués transformar en força, esborraria tota la crueltat de la guerra.»

Avui fa vint-i-dos anys que va morir Pere Calders.

 

pere_calders_ILC_elsubratllatesmeu

Que brillants que són les postals de la ILC

 

Potser aprofitar aquesta efemèride per reprendre el blog (ara en parlarem, d’això) pot semblar una mica fúnebre, macabre, si es vol —per què no aprofitar l’aniversari d’un naixament, o de la publicació de tal o qual novel·la imprescindible, en lloc de recórrer a l’obituari?— però què hi farem, a vegades són ben misteriosos els mòvils que ens agullonen, i aquest matí, quan he vist el primer tuit que en parlava, ha estat com sentir un dard al clatell i dir-me: d’avui no passa.

Però anem a pams. Abans, una disculpa (o una explicació, en tot cas).

Continua llegint

El que en resta

«Perquè així com l’èxit va precedit de la suor, els déus han posat el sofriment davant de l’experiència (…).»

Després de la fugida ve el record, i amb el record ve la saviesa. I el que fa immortal un escriptor és que nosaltres podem abeurar-nos en la seva saviesa només amb l’esforç de la mirada, i fer-la nostra.


«La temptativa de viure fora de la llei és tan instructiva com la primera intriga amorosa o el primer combat; la cosa comuna d’aquests primers contactes està en la derrota, que desvetlla noves forces més vigoroses. Naixem una mica massa feréstecs, i curem la nostra febre efervescent a glops de beuratges amargants

La_Légion_étrangère

La Legió Estrangera (photo by By Lars (Lon) Olsson (Own work)
[CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)],  via Wikimedia Commons)

Continua llegint

Fugir als setze anys

«La paraula selva em suggeria una mena de vida a la qual als setze anys és impossible de resistir-se —una vida consagrada a la cacera, al pillatge i a descobriments inaudits.»

 

Fugir. On sigui.

Fernando de Noronha, Brasil, estiu de 2015 (Foto d’@OriolMD)

 

Fugir. Una altra vida. Qui pot negar que mai no hagi sentit la imperiosa necessitat de marxar, d’evadir-se, de començar de nou, d’esdevenir de nou, sense els lligams ni les seguretats que li proporcionen la seva identitat ben establerta.

Continua llegint

De tan senzill, no vam saber-ne

«¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l’hauria hagut d’estimar.»

Empty chairs - lonely dinner

Cadires buides a París. (Photo by @OriolMD)

«La conversa que estaven a punt d’encetar, fos quina fos, l’horroritzava.»

Continua llegint