De viatges i editors

«La ment té una immensa capacitat d’oblit. Providencialment; si no fos així, en el caos de records fútils, seria impossible recordar-se de res d’útil o de coherent. (…) Si ho recordéssim tot perfectament, mai no seríem capaços de generalitzar; perquè només ens vindrien al cap imatges individuals, precises i diferents.»

Sitges (Photo by @OriolMD)

Algun dia haurem de pensar a obrir un fil d’entrades dedicat, exclusivament, a les editorials —i més endavant, a les llibreries. A les que encara creuen que el que fan té un valor, diguem-ne, perdurable. A les que es neguen a passar del negoci del vi al de l’embotellat —però compte, no perquè descurin el continent, car saben que el continent (paper, disseny, tipografia, cobertes…) és part indestriable del contingut.

Així, aquests darrers anys, si no n’han sortit mitja dotzena —que s’han afegit a una altra mitja dotzena que resistien, i molt bé, davant de grans grups (gran, en singular, si ens referim a l’edició en català)— si no n’han sortit mitja dotzena, dèiem, no n’ha sortit cap.

No cal fer la llista, ara, ja dic que algun dia ens hi posarem i ho farem bé, però només cal que doneu un tomb per la prestatgeria d’aquest blog —encara modesta i escadussera, ho sé… (el que no sé és qui em va fer creure que era una bona idea això d’encapçalar totes les entrades amb una foto… no us enganyo si us dic que sovint és el que em costa més: ves, cadascú té les limitacions que té, i la cosa estètica no ha estat mai, en aquest sentit, un dels meus forts…)— per adonar-nos que n’hi ha cada cop més que valen la pena, i que cada cop més aposten pel català.

Segueixo: deia que no en farem ara la llista, i que ho deixem com a desideràtum per un futur imprecís, però avui més que parlar del llibre que ens ocupa, o de misèries diverses, la lupa la posarem sobre l’editor, que a més a més està de celebració, perquè ha arribat al número 100 —poca broma, 100 números d’un catàleg que fa caure de cul, farcit de petites joies i coronat per algunes magnes obres.

Possiblement aquesta és la nostra editorial més Noucentista (amb tots els matisos que calgui): per la idea de país que s’hi veu al darrere, per l’obsessió per la feina ben feta, pel bon gust classicitzant, per la l’acurada tria de títols… i que ve a omplir el buit que, en certa manera, ens va deixar la magnífica Quaderns Crema quan va abdicar, per dir-ho així, en favor de la no menys magnífica, però llunyana, Acantilado. En certa manera, dèiem, perquè encara, de tant en tant ens ofereix gratíssimes sorpreses, com aquesta biografia de Verdaguer, que a veure si tenim sort i cau per Sant Jordi…

I tot aquest excurs fa sentit quan ens adonem que aquesta tria —com sempre imperfecta, incompleta, massa poc representativa, i que només obeeix a gustos i dèries i humors i moments personals— és d’un text de Huxley que segurament no hauríem conegut mai de no haver estat en aquest catàleg: Huxley sempre anirà lligat a Un món feliç, i a Contrapunt (novel·la, aquesta, per cert, que avui, a Amazon podeu comprar de segona mà per uns irrisoris 384 euros, no joking, i que a la nova Canuda, del Carrer Bruc, segurament la trobareu a 10). Que és una traducció de Rafael Tasis, fins ara inèdita (en un manuscrit datat al 1941) que ha curat i editat Dolors Udina…. Doble o triple o quàdruple salt mortal, ja ho veieu…

Quina altra editorial fa això, avui dia?

Bé sí, Club Editor, podria fer-ho, i 1984, i encara Quaderns Crema, que dèiem, però és que aquestes ja juguen la Champions dels editors des de fa uns quants anys… ho veieu: algun dia haurem de pensar un fil d’entrades dedicat, exclusivament, a les editorials…

«Per mi, francament, viatjar és un vici. La temptació de cedir-hi m’és gairebé tan difícil de resistir com la temptació de llegir promíscuament i omnívora, i sense objectiu. De tant en tant, és veritat, faig esforços desesperats per esmenar els meus mètodes. Esbosso programes de lectura seriosa i útil; provo de canviar els meus viatges a l’atzar per circuits sistemàtics a través de la història de l’art i la civilització, però sense gaire èxit.»

«Hi ha unes quantes persones, molt poques, que viatgen i, també, que llegeixen amb un propòsit determinat i un sistema definit. Són d’una classe moralment admirable. I és la classe a la qual pertany, en general, la gent que aconsegueix alguna cosa en aquest món.»

«Com tots els altres homes viciosos, el lector i el viatger tenen tot un arsenal de justificacions per defensar-se. La lectura i el viatge, diuen, eixamplen el pensament, estimulen la imaginació, són una educació copiosa. I coses per l’estil.»

«Llegim i viatgem, no per eixamplar o enriquir els nostres pensaments, sinó per oblidar agradablement que existeixen. Ens agraden la lectura i el viatge perquè són els més deliciosos de tots els substitutius del pensament. Són substitutius sofisticats, i més aviat refinats. És per això que no són la diversió de qualsevol persona.»

«Tots els turistes nodreixen una il·lusió, de la qual cap dosi d’experiència no els pot guarir mai del tot; s’imaginen que, en el curs dels seus viatges, trobaran temps per fer una pila de lectures.»

«Les qualitats essencials d’un bon llibre de viatge són aquestes. Ha de ser una obra de tal mena que hom la pugui obrir sigui on sigui i estar segur de trobar-hi alguna cosa interessant, completa per ella mateixa i susceptible de ser llegida en poca estona. Un llibre que requereixi una atenció contínua i un esforç mental prolongat és inútil en un viatge; perquè el lleure, quan hom viatja, és molt breu, i està tenyit per la fatiga física, la distracció del pensament i la incapacitat de fer esforços gaire extensos.»

«Un volum desaparellat de l’Encyclopaedia [Britannica] és com la ment d’un foll instruït: ple d’idees correctes, entre les quals no hi ha cap altra relació que hi hagi una B a totes elles.»

«Gairebé tan satisfactòries com a llibres de viatge són les obres aforístiques de Nietzsche. Les dites de Nietzsche tenen en comú amb les de La Rochefoucauld que són gràvides i expansives. Els seus millors aforismes són llargues tirades de pensament, comprimides. El pensament pot aprofundir-hi perquè tenen tant de contingut implícit. És en això que els bons aforismes difereixen sempre dels epigrames, en els quals tot consisteix en l’encert de l’expressió. Un epigrama agrada per la sorpresa, i, després del primer moment, l’efecte es marceix i ja no ens interessa. Ningú es deixa enlluernar dues vegades pel mateix joc verbal. Però un aforisme no depèn de l’enginy verbal. El seu efecte no és momentani, i com més hi pensem, més substància hi trobem.»

«La Rochefoucauld sabia gairebé tot el que es pot saber de l’ànima humana, de manera que tot descobriment que hom fa quan avança en la vida ha estat anticipat per ell i formulat amb les frases més elegants. Dic a consciència que Rochefoucauld ho sabia “gairebé” tot sobre l’ànima humana; perquè és obvi que no ho sabia pas tot. Ho sabia tit sobre les ànimes dels éssers humans en tant que animals socials. De l’ànima de l’home en solitud —de l’home que ja no està interessat en els plaers i els èxits socials que per a La Rochefoucauld eren tan importants—, en sap molt poc o res. Si desitgem saber alguna cosa sobre l’ànima humana en solitud —en les seves relacions , no pas amb l’home, sinó amb Déu—, hem d’anar a alguna altra banda: als Evangelis, a les novel·les de Dostoievski, per exemple.»

«És una meravella llegir in situ les opinions de turistes que van visitar fa cent anys, amb els vehicles i els prejudicis estètics de l’època, els mateixos llocs que ara visitem nosaltres. El viatge deixa de ser una simple volta a través de l’espai; viatgem també a través del temps i del pensament.»

«No puc escoltar el que em diu el meu interlocutor o pensar alguna cosa per dir-li com a resposta perquè no puc estar-me d’escoltar les converses que hi ha en curs entre la gent que tinc a l’abast de l’orella. (…) Una terrible xafarderia em domina: em moro per saber què diu exactament cadascú.»

«Que deliciosa, que estranya i que fantàstica és la gent a la distància.»

«Hi ha poques diversions més agradables que seure als restaurants i cafès o als vagons de tercera dels ferrocarrils observant els veïns i escoltant (sense provar d’intervenir-hi) els retalls de converses que sobrevolen l’espai intermedi. Pel seu aspecte, pel que diuen, podem reconstruir en la imaginació tot el personatge, la seva completa biografia. Partint de l’únic os fòssil, construïm amb fantasia el diplodocus sencer. (…) la regla més important del joc és la que prohibeix, excepte en els casos més extraordinaris, de fer cap esforç per arribar a conèixer els objectes de la nostra curiositat.
Perquè, malauradament, els objectes de la nostra curiositat, una vegada n’hem fet coneixença, no solen ser, gairebé mai, gens meritoris de cap interès ulterior.»

«Hem après que res no és simple ni racional sinó allò que nosaltres mateixos ens hem inventat; que Déu no pensa en termes d’Euclides ni de Riemann; que la ciència no ha “explicat” res; que, com més sabem, més fantàstic esdevé el món i més profunda és l’obscuritat que ens embolcalla; que la raó està distribuïda desigualment; que l’instint és l´única deu de l’acció; que els prejudicis són incomparablement més forts que l’argumentació i que fins i tot en el segle XX els homes es captenen com ho feien a les coves d’Altamira i a les cases lacustres de Glastonbury.»

«Els meus néts, ho veig a venir, hauran de passar les vacances a l’Àsia central.»