«De tant en tant algun federal s’endinsava per aquells paratges i desapareixia. Després es veien nens, homes o dones que portaven peces de l’equipament del desaparegut –el barret de feltre, l’abric de llana, un parell de sabates de ciutat o fins i tot una pistola. (…) Sufragaven les seves pròpies esglésies i escoles; es casaven entre ells, de tant en tant cometien adulteri, més sovint homicidi, i ells mateixos es jutjaven i s’executaven. Eren protestants, demòcrates i prolífics, i no hi havia ni un sol terratinent negre en tota la regió. Els negres de fora es negaven en rodó a travessar-la de nit.»
Map of Jefferson and
Yoknapatawpha County, (photo at Hines, Thomas S. William Faulkner and the Tangible Past: The Architecture of Yoknapatawpha. Berkeley: University of California Press, c1996 1996)
Al nord de Minnesota, no gaire lluny de la frontera amb Canadà, neix el riu Mississipí, que creua els Estats Units fins al Golf de Mèxic i, al llarg de gairebé quatre mil quilòmetres, recull les aigües de multitud d’afluents, alguns de tan importants que se li enganxen al nom per no abandonar-lo, com el Missouri, a St. Louis, amb qui faran junts el camí fins al mar.
Adés baixa lent i mandrós, cansat, per amplíssims meandres i revolts, creuant llacs immensos on sembla desaparèixer per reprendre després el seu curs, segur i inalterable; adés es desboca i es desborda, i esdevé una força de la natura que tot ho nega i tot ho arrasa, ignorant cap altra llei que les més primàries de la força i la voluntat.
Faulkner és exactament això. Un torrent de paraules, amb una força creadora que només és a l’abast dels tocats pels déus, que aixeca davant dels nostres ulls un món tan tancat i tan perfecte, que et va absorbint paraula rere paraula, fins que t’envolta d’un univers primigeni, tel·lúric, habitat per uns éssers moguts per les passions més primàries i inevitables, on la frontera entre l’home i l’animal és fina, potser només la roba, tan fina que sovint alguns l’acaben creuant. I on les històries se succeeixen, ara avancen ara retrocedeixen, i semblen perdre’s però després reapareixen amb un nou significat.
Faulkner no es pot explicar, s’ha de llegir. I més d’un cop. Sovint hi ha passatges que cal llegir-los un cop i un altre, no per entendre’ls, sinó per gaudir-ne, perquè costa molt trobar algú que escrigui tan bé com ell. Agafa les paraules com si fossin fang, i en modela unes figures, uns llocs, uns paisatges, profundament arrelats a la terra que els ha vist néixer, obstinadament locals, però que tocats per la gràcia de la seva prosa esdevenen universals i perdurables.
Faulkner. No és la creació del món, però la Creació s’hi devia assemblar molt.
«(…) i torna cap a aquesta dona bruta que surt del camp i que va xopa de suor del camp i no sap que el que ensuma és suor perquè no ha ensumat mai altra cosa, igual que una mula no sap que ensuma mula.»
«Els homes han après a oblidar de pressa el que no són prou valents per intentar arreglar.»
«Els dies i les nits se li van capgirar. Apareixia des de la ribera amb l’estel del matí i a vegades amb el sol alt i pujava al turó entre el panís desatès i malaguanyat. Ja no es rentava les sabates. No sempre se les treia ni tampoc encenia el foc; mentre n’hi va haver, es menjava els pèsols directament de l’olla, dret davant de la cuina, i mentre n’hi va haver es bevia el cafè fred i esbravat directament del pot fins al marro, i quan tot això se li va acabar es menjava grapats de farina crua directament del barril quasi buit.»
«Fugia no pas del seu passat sinó del seu futur. Li van caldre dotze anys per aprendre que és impossible escapar-se ni de l’un ni de l’altre.»
El llogaret. William Faulkner. Edicions 1984. Barcelona 2014. Trad. Maria Iniesta i Agulló
Si en voleu saber una mica més podeu anar a El llogaret
Si us ha agradat, potser us agradrà…
El subratllat és meu 
Retroenllaç: Quinze del quinze: la solució | El subratllat és meu
Retroenllaç: Quinze del quinze | El subratllat és meu
Retroenllaç: Avui que fem mig any | El subratllat és meu
És veritat que és un estil que, segons el moment, costa una mica. I a vegades ja passa, això, que el llibre no arriba en el moment adequat o viceversa (també passa amb les persones, de fet),
Sigui com sigui, crec que val la pena donar-li una segona oportunitat, i si tampoc, doncs no passa res, que amb la de llibres que hi ha per llegir, no val la pena encaparrar-se si en deixem alguns sense acabar.
Ah, també és cert que, aquest en concret, a partir del llbre segon guanya (Faulkner va dividir aquesta novel·la en 4 llibres, que gairebé són unitats en si mateixos).
Segurament hi dedicaré encara un parell de posts més (en un de sol, més el meu rotllo, no m’hi cabia), o sigui que qui sap, potser al final t’acaba enganxant!!). Un secret entre tu i jo: no et perdis el que es dirà Eula Varner. Val la pena.
M'agradaM'agrada
Quan vaig intentar llegir aquest llibre el “torrent de paraules” que comentes se m’en va endur. Potser era un mal moment. En honor al teu comentari ho intentaré un altre cop, a veure si puc seguir la corrent i aconseguir superar el principi. M’ha dit un pardalet que quan entres en l’historia t’ho passes molt bé.
M'agradaLiked by 1 person